La flor del vent
En algun moment enmig de la forta tempesta la flor rosa se n’ha anat. Se n’ha tornat amb el vent allà on li pertoca. Als que potser no els hi pertoca estar aquí és a nosaltres dos. Pas a pas hem anat avançant en contra de l’empenta del vent, que fa un moment semblava que ens deixaria acariciar el somni del dia. Tot era una trampa, un miratge capritxós per encoratjar-nos a fer un pas més.El fred també intenta penetrar però els nostres cossos no hi sucumbeixen fàcilment. Amb les mans glaçades i gairebé insensibles intento treure el glaç de dins de les ulleres però només aconsegueixo castigar la cara. A la boca, al nas, hi tenim un gruixut terròs de gel des de fa estona però ho veiem tan a prop que estem encegats per l’avarícia. Seguim avançant lentament.Però una patacada de realitat ens cau al damunt. De sobte torna a bufar el vent, que en realitat no ha parat més que un parell de minuts, i sembla que la temperatura hagi caigut deu graus de cop. S’enterenyina el destí i toca donar mitja volta. Triem un replà qualsevol per convertir-lo en el nostre cim del dia. Més enllà d’on arriben les nostres mirades queden una vegada més els nostres somnis.Garratibats pel fred aconseguim treure pells i posar-nos la disfressa d’esquiador que tant ens agrada, cap avall tot és més fàcil. Ens oblidem del vent, ens oblidem del fred i ens entreguem a gaudir de la neu, del paisatge, de les muntanyes... La solitud ho embolcalla tot i nosaltres hi som feliços.Arribem a la civilització i sembla que tothom ens miri com si fóssim astronautes que acaben d’aterrar d’un altre planeta. Al bar, cervesa en mà, brindem un parell de cops per celebrar-ho tot plegat.Moltes felicitats Gerard!
