Quan el vent llegeix Estellés
A l’Himàlaia, les banderoles de pregària tremolen en l’aire fi, esfilagarsant-se lentament sota el sol i les nevades. Els textos s’esborren, la tela s’aprima, però el sentit es manté: el vent escampa les oracions com un alé invisible, estenent-les sobre el món sencer. És un gest de fe elemental, gairebé ingènua, nascut de la convicció que la bondat pot viatjar amb la mateixa lleugeresa que la pols o el fum de les cuines.A les nostres muntanyes, enguany, decidírem fer el mateix amb les paraules d’Estellés. Llegir-lo als cims, en l’any de l’aniversari de la seua mort, amb l’esperança que el vent, escampant els seus versos, beneïra –o, almenys, acompanyara– tots aquells a qui arribara.A tots. Fins i tot a la regidora de Godella que, en un ple municipal, ha dit que Estellés és “un poeta del odio, la vulgaridad y el catalanismo”, deixant anar la barbaritat que els cartells amb els seus versos servien per a tapar sots als carrers. No sabem si ho ha dit amb la voluntat de fer una metàfora —una de molt dolenta— o si realment pensa que la literatura ha de tindre una utilitat immediata, física, gairebé industrial.En tot cas, sabem que el vent no fa distincions. A ella també li desitgem, amb el vent, un poema que la guie. Perquè si alguna cosa fan els versos d’Estellés, com les banderoles tibetanes, és encomanar vida. No fora cas que, per miracle o per accident, un vers li obrira la mirada.
