Normal a l'Agullola de Rupit . Pla de Fabregas.
La setmana passada ens endinsem en el que per a mi es el millor i mes bucolic lloc per escalar de tot Catalunya, doncs el seu taranna li dona un aire de grandaria ,magestuos ,salvatge ....en fi no pararia de donar adjectius a cual mes sonor.I es que el paisatge ben s'ho val. I per mi una de les vies mes maques de tot el territori ,digna de nomenar-la de les 100 millors!!Com tenim unes fortes tempestes a sobre ,fem pla B i repetim per segona vegada la normal de L'Agullola de Rupit. Via oberta al any 1934 per dos joves Torrellonencs. Com m'agrada molt la historia de conquesta i mes aquesta os comparteixo un relat de la primera ascensio.Enmig d’uns temps convulsos, amb una Europa sotmesa a un feixisme cada cop més bel·licós, la vida a províncies de la Catalunya Republicana transcorria encara aliena a tot el trasbals que es vivia a la capital i que acabaria desembocant en una guerra civil. En aquest context, dos joves torellonencs d’escassos vint anys encara observaven el passar de la vida amb la llibertat de pensament amb que havien estat educats i això els feia tenir aquella curiositat imprescindible per tal d’emprendre una aventura com la que estaven a punt de realitzar.Era encara aquella època en la que no calia canviar de continent per descobrir quelcom nou. Al costat de casa tenien tot un món inexplorat i completament nou per a ells que s’obria al seu davant. Només calia agafar la motxilla i descobrir-lo perquè estava allà esperant-los.En una de les seves moltes estades de vacances a Rupit amb la família, algú del poble els va explicar que a l’Agullola de Rupit no hi havia pujat mai ningú. Les quatre bandes del monòlit eren uns estimberis per on no hi pujaven ni les cabres, tallades a ganivet i a més, allò era el millor exemple del que s’anomenava “el mal país”, un indret d’on no se’n pot treure res de profit i on amb tota probabilitat podries tenir-hi algun mal encontre. Per tant, quin interès tindria pujar allà dalt? Aquesta sentència, d’altra banda, opinió majoritària entre els habitants de la comarca, no va convèncer en absolut a en Ramon Vinyeta i a en Pere Danés. La visió que es té de l’Agullola des de qualsevol punt de Rupit era una atracció massa forta com per ignorar-la, més si s’observa amb els ulls curiosos i la ment oberta a reflexions de caràcter transcendental. Alguna cosa es devia encendre a dins seu perquè des d’aquell moment es varen convèncer que a la primera oportunitat que tinguessin provarien de pujar-hi.Feia dies ja que les vacances d’estiu s’havien acabat però pel seu cap encara rondava aquella boja idea que s’havia iniciat sota la calda cunicular. S’havia d’organitzar la manera per arribar de nou al peu de l’agulla i com a mínim fer un intent per pujar-hi. Ben mirat, poca cosa s’havia de parlar: una manta pel vivac, pa, formatge i embotit per uns dies, aigua i una corda de paleta que algú havia trobat, més que res per assistir la baixada. Cap clau ni cap ferro que pogués ajudar a la seguretat de l’ascensió perquè en aquella època això no s’estilava: el més atrevit pujava de primer i s’emportava la corda, s’encastava en algun forat o en algun arbre i assegurava als que venien a darrera. La maniobra era senzilla i no donava lloc a cap dubte, una simplicitat que era directament proporcional a la perillositat de l’empresa. El dijous dia 08 de Novembre de 1934 va ser el dia senyalat. Ben d’hora al matí, agafen la tartana que regularment cobria el trajecte de Torelló a Manlleu. Coincideixen amb molta gent que va al mercat o fer gestions a ciutat, alguns coneguts del poble, i tothom se’ls mira amb curiositat perquè en cap cas s’esperaven veure aquella escena a aquella hora del matí. Enlloc de dur una oca en un cistell o una saca amb la collita de l’hort, aquells noiets duen una corda i una manta que sobresurt de la motxilla. Ningú s’explica on deuen anar.A Manlleu canvien de transport. Ara agafen la línia en direcció a l’Esquirol, Cantonigròs i finalment,...
