Estels del Sud: Arnes - Beseit: una nova jornada solitària
Arnes – Beseit
24,3 km. 8-53-03 22-05 x km. 1046 metres de
desnivell positiu
M’aixeco com un Robocop. Tinc les cames ben encarcarades i me les noto al
baixar les escales per anar a esmorzar. Després de menjar un bon entrepà de
truita, em preparo per la jornada. Des de la finestra de l’allotjament
contemplo el Penyagalera, el meu objectiu d’avui.
Arranco una mica més tard que els altres dies. En contra del que he pensat
aquest matí quan em notava les cames encarcarades, començo amb un bon ritme tot
aprofitant que aquesta primera part és primer per asfalt, i després per pista. Avui
el vent ha desaparegut. Caminant per corriols escolto el trepig de les meves
passes. Arnes es va allunyant en l’horitzó. Cada cop es veu més i més petit.
Tret de seguir trobant algunes runes d’antics masos abandonats de fa temps
aquesta primera part no té massa interès.
El primer punt interessant és el riuet de Les Valls que em regala les
primeres imatges d’aigua del dia. El ressegueixo riuet amunt fins que abandono
el seu curs i m’enfilo una mica per travessar el Coll de Xerto i davallar fins el
riu Algars la frontera natural entre Catalunya i Aragó.
Quan arribo al conegut Toll del Vidre m’aturo per menjar una mica abans de
continuar la marxa. Segons m’explica una noia que arriba mentre acabo el darrer mos hi ha molt poca aigua. Hi
ve sovint i porta molta menys aigua que fa un parell de setmanes, la darrera
vegada que havia vingut.
Amb forces renovades començo la pujada a la Penyagalera, primer suau i per
pista, però més endavant la pista es converteix en corriol i ja és més feixuga,
sobre tot, quan remunto els diferents marges de la zona, testimoni mut de que
tota aquesta contrada estava cultivada.
“He tirat amunt, boscúria a
través. He descobert clarianes i clots, soques centenàries, racons amb molses
perpètues, també una bassa... M’he ajagut a l’ombra d’un gran pi i he obert l’aixeta
del temps fins que m’ha semblat que el got vessava...” (Sola de Carlota Gurt)
Superat el Coll de Pelele, crec que el cim ja està a prop, però és un
autoengany. Encara resta un bon tram i es fa pesat. M’agraden més les etapes en
que el desnivell més important es fa en la primera part com va ser ahir. Com
tots els cims les vistes són espectaculars: una gran part de la ruta d’ahir,
Punta de l’Aigua, Roques de Benet i Arnes, però també tota la Terra Alta amb
Horta de Sant Joan al fons i la comarca del Matarranya, Vall-de-roures i també el
Caro.
Quan deixo el cim planejo una bona estona per la part alta abans de
començar la llarga baixada fins el riu Ulldemó. Em segueixen impressionant les
grans parets de roca d’aquestes muntanyes que em rodegen per tot arreu. És una
de les característiques de tota la ruta.
Per fi arribat a baix, de nou em sorprèn la quantitat d’aigua que porta el
riu Ulldemó, en la zona coneguda com la Pesquera amb tolls que em tempten per
fer un bany, però prefereixo acaba la jornada i dutxar-me a l’hotel.
Però el dia encara no ha acabat. Hi ha l’opció d’arribar a Beseit per
carretera asfaltada, però segueixo el que em marca la ruta i m’enfilo a Els
Comellasos. Sé que tinc Beseit a prop però no arriba mai. ¿Estarà al superar el
següent coll? Doncs, no. Ja fa estona que tinc calor i tinc ganes d’arribar. De
sobte, apareix Beseit i en una curta baixada ja estic als carrers del poble.
Cal travessar-ho sencer per arribar a l’hotel La Fàbrica de Solfa, una antiga
fàbrica de paper reconvertit en un hotel amb encant.
De nou ha estat una etapa del tot solitària. No he trobat gairebé a ningú
en tot el dia. Un cop dutxat he donat un tomb pel poble on he trobat algunes
parelles de guiris que també voltaven. He acabat al bar de La Plaça on ha anat
fent cap més gent, tant del poble com turistes.
I després d’un bon sopar cap a descansar que demà toca
