Jordi àlvarez.un escalador de disseny
Transcripció d'un article de la revista cultural del CMSC. Publicat el 10-10-2017 Text: Josep Fatjó i Gené. Escriptor i Alpinista.-JORDI ÀLVAREZ.UN ESCALADOR DE DISSENY.-El massís de Montserrat ha sigut i segueix essent l'escola d'escalada predilecta a casa nostra. Ha vist passar generacions d' escaladors des de principis del segle XX i, en conseqüència, també ha vist com ha evolucionat el material i les tècniques d' aquesta disciplina excursionista. El material, principalment, ha sigut el que més canvis ha sofert a causa dels avenços tecnològics i de màrqueting que han facilitat la seva fabricació i comercialització. Res a veure amb el material clàssic que utilitzaven els pioners. Clàssic i escàs. Val la pena donat que parlem de la creació d'un material que va revolucionar l escalada, sobretot a Montserrat, i també del seu inventor fer un breu recordatori de com va evolucionar, en la dècada dels cinquanta del segle XX, aquell material que avui ens sembla anacrònic. En els anys cinquanta, a casa nostra, el material utilitzat per a escalar excepte les cordes i mosquetons era de fabricació casolana. Les espardenyes de sola de cànem eren les de caçador i els mosquetons de ferro eren els que utilitzaven els operaris de telefònica i poca cosa més. La manera de fer d'altres països europeus amb cultures alpines més antigues que la nostra, va influir en el canvi progressiu del material, tot i que aconseguir-lo resultava car. Fins aquell moment, tal com hem dit, molt material havia estat fabricat pels mateixos escaladors perquè poques eren les botigues on es podia comprar. El fet era comprensible: la guerra civil i la postguerra van ser el gran fre que va paralitzar l' evolució natural de l'escalada com de tantes altres activitats. El material no havia evolucionat i a més, la postguerra havia deixat un panorama de pobresa impressionant. A poc a poc, es va anar introduint de l'estranger materials nous i tècniques noves. Tal vegada en Josep Manuel Anglada, per haver residit a Alemanya, va introduir la kleter (la coneguda cleta) a casa nostra i també les primeres cordes de perlon. Segons Anglada, va ser una època interessant perquè s'experimentava constantment amb els materials. Però a primers dels anys cinquanta, els escaladors encara eren un mercat insignificant per justificar una indústria i l'ús generalitzat de les cordes de perlon no va arribar fins a finals d aquella dècada. A Montserrat, però, el problema que es presentava era d'una altra índole. El tipus de roca conglomerada i la manca de fissures per a poder-hi clavar els claus convencionals, dificultaven, sinó impedien, l'evolució sobretot quan s intentava obrir noves vies fora de les clàssiques normals obertes fins aquell moment. Les pitonisses de fissura que l'escalador santcugatenc Josep Ferrer i Jover havia promogut deu anys abans, ja no servien per solucionar el problema que se'ls plantejava a l' hora d'escalar parets sense fissures i amb un mínim de seguretat. Tal era el cas de la paret nord del Cavall Bernat.LA PITONISSA D EXPANSIÓ. UN PAS DEFINITIUJordi Álvarez treballava amb el seu pare en un taller de Barcelona. Jove, fort i amb iniciativa es dedicava, els caps de setmana, a escalar sobretot a Montserrat com ho feien tots els escaladors de l'època. Montserrat, com ja hem dit, no era solament una escola, sinó que era, en aquells anys, un terreny d'aventura i de descobriment. Moltes agulles encara eren verges i les que no ho eren, oferien grans possibilitats per a obrir-hi nous i agosarats itineraris. L' empenta d aquells joves escaladors com era el cas d'en Jordi Álvarez era inesgotable.El pas endavant que les pitonisses de fissura van fer donar a l escalada l'any 1945 era limitat. Malgrat haver solucionat un gran problema quan es tractava de superar balmats i parets molt verticals amb poca presa, on la possibilitat de clavar claus convencionals era pràcticament impossible, les pitonisses de fissura seguien tenint una limitació evident: no eren prou segures encara que...
_(1).jpg&w=320&h=180&zc=1)
