País Basc
Al País Basc només hi havia estat
de petit amb els pares, i ja fa una bona colla d’anys en una estància a
Donostia, i una visita al Guggenheim, l’any de la seva inauguració. Tenia ganes
d’anar-hi, i voltar per allà uns dies, com així ha estat. Ens vam instal·lar a
Murgia, un llogaret a pocs quilòmetres de Gasteiz. I des d’allà ens desplaçàvem
als llocs del nostre interès.
Com he fet altres vegades he
aprofitat aquesta estada per llegir el llibre que sobre el País Basc va
escriure Josep M. Espinàs dins de la seva sèrie de viatges a peu. Encara que hi
he trobat descripcions molt encertades, he de dir que en aquest cas el llibre
m’ha resultat menys interessant que en altres ocasions.
“El paisatge del país ... un
seguit de llargues ondulacions, d’aspecte antic i amansit, amb l’ocasional
contrapunt d’una teulada vermella. Al lluny, els grans boscos amb el verd
apagat, encara adormit”
I com canta Raimon
“Tots els colors del verd
Sota un cel de plom
Que el sol vol trencar
Tots els colors del verd”
L’arquitectura dels pobles i
ciutats és ben diferent a d’altres indrets. Són llocs molt nets, polits i
endreçats. El paisatge malgrat la poca pluja d’aquest any manté el verd, sempre
tacat de baserris, cases molt grans i, sorprenentment per a nosaltres, la major
part d’elles habitades.
En els innumerables prats, “les
vaques ens miren passar, immòbils i aquesta immobilitat dels grans animals
sembla que fa més evident el silenci”
Tret del primer dia que ens va
ploure, a la resta vam poder gaudir, d’una temperatura gairebé estiuenca,
malgrat ja estar al mes d’octubre.
“I l'aigua és
sempre vida
Entre muntanyes i valls
I l'aigua és sempre vida
Sota la grisor del cel”
Gernika emociona, l’arbre de
Gernika i les Juntes Generals conserven una tradició que ve de la llunyania
dels temps com ens va explicar molt amablement el funcionari que estava a
l’entrada. La visita al museu de la Pau en un moment en que tornem a tenir
guerres a prop, en la que moren molts civils que són bàrbarament bombardejats
planteja l’eterna pregunta del per què de les guerres. Passen els anys i la
humanitat no aprèn dels seus errors, i ens seguim matant els uns als altres
sense cap mena de sentit.
Passejar per les muntanyes i els
parcs bascos és una delícia. Aprofitem el seu relleu suau per fer petites
excursions sense massa desnivell. La calma i el silenci en aquests racons és
absoluta. Els minuts passen amb lentitud i monotonia. “Ens hem aturat un
moment a observar aquesta extensió de terra ...” Aturar-te i observar sense
pressa és la base dels viatges. Passegem pel Parc Natural de Gorbeia, seguint
el riu Baias. I allà trobem fagedes, tranquil·litat, silenci, mores i uns
quants rovellons, i també, una estona de
conversa amb una parella basca.
Un dels nostres objectius
d’aquests dies era contemplar les obres de Chillida, sobre tot, el seu museu
Chillida-Leku, un petit oasi verd al mig del brogit de carreteres i naus
industrials a Renteria. Un bon lloc per passejar per entremig de les seves
grans obres. No puc dir el que tenen, però m’atrauen des de sempre. Són pedres
i estructures de ferro enormes, però amb una sensibilitat especial que em
generen una mena de veneració que no sé explicar. I repetim visita a Donostia per
gaudir del gran espectacle que sempre és contemplar el Peine de los Vientos. “Terrible
i indiferent immobilitat geològica davant la mirada humana. Inevitable
fugacitat de la mirada humana davant de qualsevol cosa”
El país basc és una comunitat
rica, amb un nivell de vida alt que es nota en els preus dels seus comerços. També
travessem grans zones industrials lletges i sense cap atractiu paisatgístic,
però també necessàries per l’economia del país i les butxaques de la gent.
“Els bascos han estimat i han
viscut la llibertat de la mar, per la qual podien anar molt més enllà del seu
petit país, dels clots de les valls, dels horitzons de les serralades”. El
país basc i els bascos viuen entre les seves...
