Tardor al País Basc, 1
24-28.10.22 Novament anem al País Basc a la tardor. I és que el paisatge
d’aquestes terres ens encanta, s’assembla molt a les valls suïsses. La part
baixa de les principals valls són artèries de comunicació on passen carreteres
i autopistes i on hi ha les poblacions i la indústria, però a les parts altes
és molt diferent, tot és verdor i tranquil·litat, amb preciosos boscos, prats i
cases disseminades per la muntanya en les que es veu pastar ramats de cabres,
vaques i cavalls. Les cases rurals que es troben en aquest entorn estan ben
integrades i decorades amb molt de gust i totes les comoditats. Aquest cop som
un grup de 14 companys que ens repartirem 10 en una casa i les altres 4 en una
altra.
Casa rural ZumargainHem quedat tots de trobar-nos al bar Sport de
Bellcaire d’Urgell i, després de fer algunes “parades tècniques”, poc abans de
les 6 de la tarda arribem a Asteasu (Guipúscoa) on ens comencem a repartir per
les diverses cases rurals. La majoria de nosaltres anem cap a la casa rural dita
Saskarate que està damunt un turó enmig de camps de pastura, amb unes vistes
espectaculars de tota la vall fins al mar.
Camí de SaskarateCasa de SaskarateVistes des de la casaAquesta casa rural és un casalot del s. XVII molt
ben rehabilitat, on ens reben molt amablement i ens donen les claus, doncs
estarem sols fins al divendres que és el dia que marxem. Després de sortejar
les habitacions i d’instal·lar-nos, sopem, mirem un “western” pel la tele que
tots ja havíem vist però que ens fa gràcia de recordar, i a dormir que demà
toca el circuit de Jaizquibel.
Circuit de JaizquibelL’endemà dimarts, a l’hora acordada, ens trobem tots
a la cuina per esmorzar plegats i preparar els entrepans pel dinar. A les 8.15
agafem els cotxes per baixar a Asteasu on ens reagrupem amb la resta de la
colla i continuem tots junts en direcció a Hondarribia, on agafem la carretera
que puja a l’ermita de Guadalupe, lloc que tants records ens porta als que
vàrem passar amb BTT pel Camí de Sant Jaume de la costa.
Poc després de l’ermita, i quan la carretera comença
a planejar, en el punt quilomètric 12 aparquem els cotxes, just on comença una
pista forestal que és un dels accessos a Jaizquibel. Aquí ens espera el Juan,
el consogre de l’Albert que, igual que l’any passat, ens farà de guia per
aquesta laberíntica i espectacular zona.
Camí-pista de baixadaVistes al marComencem en baixada i, com l’any passat, passem
enmig d’una multitud de caçadors de coloms que, parapetats en els seus
amagatalls dins del bosc, no paren de disparar cartutxos de perdigons de plom
cosa, al meu entendre, no gaire ètica ni ecològica. En les seves rutes
migratòries, els estols de coloms passen per aquí on els esperen els
“palomeros”.
Els “palomeros” al llarg del camí de baixadaPrimeres geoformesTravessem el bosc i quan s’acava la pista continuem
baixant per un corriol on comencen a aparèixer les primeres formacions rocoses.
El cel està ennuvolat i és una pena no tenir prou llum perquè les fotos facin
justícia a l’hora de captar bé els colors de les arenisques grogues, blanques,
taronges, vermelles, negres… Les formacions rocoses també són espectaculars i
pots fer anar la teva imaginació veient un munt de figures que la natura ha
anat esculpint al llarg dels segles: un cocodril, una balena, una tortuga… tota
una classe de geologia. Ja hi vam estar aquí l’any passat però ara ens torna a
sorprendre com si fos el primer cop. Jaizquibel hauria de ser declarat parc
natural o, com a mínim, zona protegida.
La CalaveraEl corriol és molt entretingut, amb continues
pujades i baixades tot seguint la complicada orografia de la costa i sovint per
llocs i feixes ben penjades on, de vegades, has d’ajudar-te amb les mans. I com
no parem de fer fotos, ens entretenim encara més.
Cap al migdia alguns de nosaltres ja en tenen prou i
pugen directament per un camí cap a la pista de retorn. La resta seguim pel
camí, tot pujant i baixant tobogans, per llocs ben espectaculars i...
