LES NOSTRES MUNTANYES A CAU D'ORELLA Barranc de la Palla, Solana d'Orba
LES NOSTRES MUNTANYES A CAU D’ORELLA.Programa III: La Serra de Migdia. 15/11/2023.Pertany al Sistema Prebètic i el seu origen es remunta a l'època del Cretaci (entre 144i 65 milions d’anys). Les seues roques són majoritàriament calcàries i organògenes(riques en fòssils). És de la mateixa època que altres relleus importants i pròxims,com Bèrnia, el Ferrer, Serrella, el Carrascar, el Montgó...Forma part d’un conjunt de serralades que travessa des de la Mediterrània ambSegària, continua amb Migdia, la Serra de la Carrasca, la Serra d’Alfaro i acaba ambla Serra d’Almudaina ja molt a prop de les muntanyes alcoianes després d’havercorregut tota la Marina Alta i el Comtat.Al respecte del seu nom, cal dir que en rep de diferents, a saber: Migdia, Cabal-Caval-Cavall i la Solana. Este últim és com la coneix la gent a les terres d’Orba,Tormos i Laguar no cal explicar massa el perquè del nom; Cabal (amb qualsevol deles variacions fonètiques) és més propi de la vessant de Sagra i Pego. L’origen delorònim prové d’una forma preromana kar que significa roca, encara que l’etimologiapopular la deriva cap a esta paraula relacionada amb cavall, per la semblança que fanels dos pics a una cadira de muntar (tal i com passa amb el Cavall Verd i altresmuntanyes del País Valencià com el Cavall Bernat). Del orònim Migdia, trobemreferència al Onomasticon de Joan Coromines que recull el de Tossal de Migdia deLaguar i ens diu que fa referència a marcar l’hora més que una orientació cap al Sud(com podem trobar en altres topònims com la Penya Migjorn, topònim este méshabitual quan ens referim a l’orientació). Si mirem la Serra des de terme d’Orbavorem com es troba dividida en dues grans parts pel Barranc de la Palla, la qual cosaexplica i facilita entendre que els dos cims que queden a la dreta (més a prop deSagra) i la mole calcària més baixeta en direcció a Pego reben el nom de Cabal aestos pobles, mentre que la part que queda més a prop de Laguar i Ebo amb el cim delTossal de la Catxutxa, Mansaneda i el mateix Migdia, reba este nom, alternant-lo,com ja hem dit amb el de Solana.Esta Serra, l’altitud màxima de la qual es troba al voltant dels 750m, estén el seuterritori entre els termes de la Vall de Laguar, Orba, Tormos, Sagra, Pego i la Valld’Ebo. En la seua vessant oriental està delimitada pel curs del Riu Girona, sent elBarranc de l’Infern el seu límit pel Sud i el port de Pego (el Pilaret) el seu límit pelnord-est, marcant la separació amb la Serra de Segària. Com a curiositat, a prop delTossal de Mansaneda, en els voltants del pou del mateix nom, trobem un punt deconfluència on fiten els termes d’Ebo, Laguar, Orba i Pego, segons els mapes del’Institut Cartogràfic Valencià, encara que en la tradició oral sempre he escoltat dirque també el de Tormos.Des del punt de vista del senderista es tracta d’una serra molt desconeguda, amb pocasenyalització de recorregut i que pot arribar a ser molt dura si perdem la senda o sihem de fer trams camp a través ja que es una muntanya molt crestallosa des de cotesmolt baixes, amb abundància de rascler (lapiaz en castellà), especialment en elsaccessos al cim.Des del punt de vista etnològic, la Serra de Migdia històricament s’ha dedicat alcultiu de secà (olivera, ametler i garrofer) en la seua part baixa mitjana, encara quedes de finals dels 70 han proliferat els cultius de cítrics en la part més baixa i properaal riu Girona, cítrics els quals estan deixant pas a nous cultius com el de l’alvocat ifins i tot les paulònies. La part mitjana-alta de la Serra tradicionalment estavadedicada a la pastura del ramat, com ho testimonien restes d’antics corrals com elsque trobem a la Cova Llopis (entre els termes d’Orba i Tormos) i els que trobem aMansaneda entre els termes de Laguar i Orba.Pel que fa a la flora i fauna, la part Solana està pràcticament desproveïda d’arbrat,llevat de tres grans pinades a l’ombra de les dues fonts que hi ha i que han crescutvertiginosament en els últims 30 anys. Hi ha...
