**** Miquel Xirimita (235m, 6b), Ponoig (sector Central), Alacant
Dimecres, 22 de novembre de 2023El Ponoig sempre és una bona idea, tan sols es tracta de triar la via adequada. Les intencions d'avui són clares, rapidesa i eficiència que les hores de sol comencen a ser un bé escàs. Evidentment no volem renunciar a un bon traçat, així que recorrem a una clàssica dels noranta per garantir aquell plus que ho fa tot una mica més aventurer. N'hi ha prou amb una ullada a la ressenya per donar per vàlida la Miquel Xirimita.Directa s'enfila sense miraments per murs que fan treballar de valent braços i enginy. Sobre paper equipada, en la paret de passos obligats i navegació forçada, la pauta convenç. Escalem a l'aguait. Enmig de la muralla la línia no existeix, però pas a pas el recorregut es fa evident i queda clara la tossuderia i bon ull amb que ha sabut trobar un espai propi.Plaques que s'entesten a persistir en la vertical. La via és “recia”, com la roca mateixa, un calcari que mossega i manté un tacte immune al desgast. Intensitat que emplena. Avui no hi ha cim, però hem acumulat prou bones sensacions perquè no importi. Rapelem, és hora que el lleó dormi.Notes d’interès vertical: Miquel Xirimita (ressenya blog Elev-arte), cànons clàssics per una línia pensada per apurar gest i verticalitat. En un pany on les vies competeixen per l’espai, troba l’encaix seguint el rastre de regletes i fissures que fan lògica una muralla d’aparença impenetrable. Intensa i vital, et projecta al cor de la paret.Oberta per la cordada més prolífica del Ponoig, Salvador Guerola i Emili Perales el maig de 1990. Via semi-equipada amb material divers i la majoria antic (pitons, ponts de roca, espits i algun bolt més nou). Tot i que sobre la ressenya sembla tenir molt material cal afegir peces en gran part dels llargs, sobretot quan la dificultat baixa (croquis llibre M. Bernábeu, Ponotx. Guia de Escalada). Totes les reunions equipades com a mínim amb dos espits que es caracteritzen per una placa ben curiosa i un bolt recent.De material necessitem quinze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2), tricams o tascons opcionals. Calcari de luxe, adherent fins a graus superlatius i amb cantells tan tallants que fan que la roca sembli acabada d’estrenar. Algun tram trencat que no desllueix ens recorda que estem a gran paret. Predomini de murs verticals o desplomats amb bones regletes o bústies que cal treballar amb precisió. Les fissures es concentren en diedres tècnics a rabiar. Plaques, compactes i minimalistes, l’adherència és anar a per nota.El grau resulta dur, però coherent en conjunt (6a+ obligat). No deixar-se enganyar pels llargs més senzills, cal navegar en verticalitat i dificultat sostinguda per plaques que molts cops no donen pistes. Passos de bloc augmenten el picant de llargs ja de per si exigents. Tirades mantingudes, atlètiques i sovint difícils de llegir, et deixen calent de cap i braços.Compromís moderat, a la paret cal més d’un cop de gas i algunes de les assegurances han conegut èpoques millors. Orientació sud, els dies freds són els que millor s’hi adiuen.Traçat a l’antiga, directe i objectiu, no va a buscar lo fàcil, però sí lo lògic, sense renunciar mai a una verticalitat que es converteix en senyal d’identitat. Encaixonada entre la Café Licor i la Gorilas en la Roca sap trobar camí amb enginyosos flanquejos que encara li donen més ambient. Enllaça murs fets d’una sola peça amb oportunes fissures que permeten eludir desploms i trams de gest impenetrable. És una línia que obliga a navegar.Després del primer llarg cal fer un canvi de reunió, la R1bis no existeix, la muntem en una olivera al costat d’una pedra amb la inscripció MX. A destacar la segona tirada, intrigant i ben resolta té el seu punt, sobretot la travessa en placa. Tercer llarg bonic, el més alpí.A pesar del que pugui semblar sobre la ressenya, el cinquè llarg és el més obligat, amb un bon cop de gas a la meitat que et deixa encès. Finíssim flanqueig el de la darrera tirada (L6), passes levitant. Pel que fa al desplom final...
