A la Sánchez-Martínez de la paret de Diables (Montserrat)
***Enllestim l'escalada d'aquesta clàssica reequipada de fa uns anys i que dibuixa una línia en una de les parets més majestuoses de la muntanya màgica, reialme del buit, la "verticualitat" i les geometries impossibles fetes a tall de ganivet.Preciosa escalada que concentra tots els estils de Montserrat en un. No recordo que te'n deixis cap pel camí. Topo amb peus i senyals aquí. Oberta per aquest parell d'ilustres l'any 1970.Només compartir alguns detalls i comentaris sobre la via i l'escalada:* Sobre l'itinerari, fàcil enllaçar els llargs 2+3, i qualsevol combinació de parella dels 3 últims abans de la sortida al llom. * L'R1 que havia estat desequipada ja torna a estar de fa un temps amb els bolts lluents.* Sobre el material, jo hi tornaria amb els aliens i friends fins el C2. Un joc discret de tascons opcional (llavors agafa alguna plaqueta) i el C3 opcional, i estreps pràctics però també opcionals.* Sobre els graus, bé. Interessant dissertació i proposta d'un dels bons escaladors de clàssiques en lliure de la muntanya. Sense entrar en la típica deliberació sense final comú, és clar que són graus de la cara nord aquest cop especialment collats. Si més no quan proves de passar en lliure tan cop pots t'hi fa pensar. Ull amb l'Ao del darrer llarg de sostre, que recorda més a un A1 pel cap baix (quedes penjat de claus, burils i algun cordino que tapa orelles amb flotants pel mig). * Justament, sobre l'escalada en lliure, de finura i anari-hi anat a l'L1 i atlètica i sense embuts a la xemeneia i entrada a la placa. En canvi poc agradable de passar en lliure als llargs de desplom amb presa petita i patinosa a dojo. Per tornar a gaudir-la a les plaques de sortida tot i que la burilada de llavors i els bolts d'ara no sempre van pel lloc lògic per passar en lliure.Una gran escalada quasi imprescindible on si no hi estàs acostumat no està malament concentrar l'esforça de passar en lliure allà on més s'agraeix, no no barallar-te amb la gravetat a les travesses de desplom, menys agradables de flotar, tot i que immensament belles per on passar.Increïble el que comenta l'Oriol del qui va esclar en solo la via i alliberant en lliure.. buf, què bèstia.Montserrat, allà on tot hi conflueix. Lo vell, i lo modern, lo bell, i lo desagradable. El silenci robat dels tubs d'escapament dels que només pensen en el seu divertiment, hi ha dies que pesa més que altres.Fantàsticaescaladamoltenfetaidesfetambl'axel en aquesta paret ben recollida del vent de ponent, .. iunacollaquevandarreraiesvanquedantenrrera.. fins les llums del capvespre.
