Pala Alta del Montroig, via Diedre Blanqueta
7.02.20 Quan vam fer la via del Lluís a la Pala Alta del Montroig, vam passar, de retorn per la pista, sota el Diedre Blanqueta. Ens hi vam quedar una bona estona admirant la seva contundència... i vàrem estar d’acord que fins que no el fèssim no ens el podriem treure del cap.Vista del Diedre BlanquetaRessenya de la viaPassem els següents dies buscant ressenyes, algunes de molt optimistes, i finalment escollim la d’en Guillem Arias, la graduació de la qual sembla que s’adapta més a la nostra realitat. Així una setmana després tornem cap a Vilanova de la Sal des d’on prenem, com sempre, la pista d’accés a l’ermita de Montalegre. A la corba de sempre deixem el cotxe i ens “vestim” ràpidament car el diedre ens crida i no el volem fer esperar. Avui el cel està un xic enteranyinat i ens hem d’abrigar una mica més que fa una setmana.Inici del primer llarg del Diedre BlanquetaSense entretenir-nos gaire arribem al peu de la via, marcat amb les lletres DB gravades a la roca, i tot seguit en Pau comença a enfilar-se pel primer llarg d’aquesta ja clàssica ruta oberta l’any 1971 per X. Garreta, E. Valentí, E. Bachs, i X. Martínez.Progressant entre diedres i fissures del primer llargPoc a poc, entre fissures, diedres i petites plaques, el veig superar aquest primer contrafort format pel clàssic caos de blocs de sorrenca vermellosa i polida que forma la base d’aquesta muralla, per la qual jo també m’hi enfilo, més o menys dignament, tot superant un parell de passos molt difícils en A0. Així arribo a la còmoda primera reunió situada al capdamunt d’aquest contrafort i envoltada de boniques malves en flor.Arribant a la primera reunióLa primera reunióMalvaPer a iniciar el segon llarg, en Pau es desplaça a l’esquerra i comença a enfilar-se per una vistosa placa, força dreta, a tocar d’una tàpia vermellosa i desplomada en la qual observo una reunió i la brillantor d’algunes xapes... Sector dels Horrors l’anomenen, i no m’estranya!Inici del segon llargEntrant a la placa del segon llargAssegurant des de la primera reunióQuan em toca a mi, després de pujar per la preciosa placa d’un roig encès, llisa però plena de fissures, em trobo, al seu capdamunt, amb l’inici d’un llarg i delicat flanqueig a la dreta que em porta al peu d’una segona placa d’un gris compacte. Aquí recupero la vertical del recorregut de la via, i al capdamunt d’aquesta segona placa es troba la segona reunió sobre una còmoda repisa. Damunt nostre s’alça el Diedre Blanqueta pròpiament dit, el denominador comú de les tres tirades que resten de la via.Progressant per la primera placa del segon llargSuperant la segona placaAssegurant des de la segona reunióArribant a la segona reunióLa segona reunió sota el diedre pròpiament ditVeient per on van les xapes del tercer llarg, els ulls estàn a punt de caure’m a terra de tan sortits com els tinc! Per a mí s’ha acabat la bona vida. I per a qui no s’ho vegi, la reunió és rapelable. L’inici del tercer llarg ja és molt dificil car s’ha de superar un fort ressalt desplomat on en Pau ja em deixa una baga ben llarga.Inici del tercer llargAixí el veig entrar de ple a l’imperi del diedre on els tascons, els friends, els troncs, les arrels i els ponts de roca esdevenen eines de reforç de la seguretat dels expansius i pitons que ofereix la via. A l’imperi del diedre, en Pau es converteix en el rei de l’atletisme. Silenciosos voltors ens sobrevolen.Superant el contundent diedre del tercer llargAssegurant des de la segona reunióArribant a la tercera reunióA l’imperi del diedre la força i la tècnica són llei... i jo que no tinc ni una cosa ni l’altra esdevinc la reina del pedal, i al peu del primer ressalt desplomat ja penjo els estreps. A partir d’aquí, i encara que em faci vergonya confesar-ho, m’agafo a tot allò que penja... fins i tot de la corda però, això sí, amb un T-Bloc que dóna més seguretat que pujar “a lo bruto” com ho feia fins ara!Barallant-me amb els estrepsLa tercera...
