.JPG&w=320&h=180&zc=1)
Retrobada després de vacances.
(Bloc de motxilla del dijous 18 de setembre de 2014)La calor al setembre ve a ser tant pesada com aquestes visites inesperades que no hi ha manera que se’n vagin. Ja pots posar l’escombra de l’inrevés, ja, que elles segueixen amb la xerrameca mentre la pròpia cara de suposada atenció es transmuta en una mena de ganyota d’esgotament que, per descomptat, no arriba a ser suficient perquè la visita se n’adoni que estàs arribant al límit.Al final, amb la visita sempre queda el recurs d’acompanyar-la a la porta amb més o menys decisió, però amb la calor del setembre, si no t’agrada t’hi has de posar fulles.Home, és que enguany a més de calor, xafogor! Vatúa el món….Tot amb tot, nosaltres vam preferir ahir d’entomar-la que no pas allargar la inactivitat. Altres companys van ser de l’opinió contrària, per la qual cosa a la sortida de retrobada post-vacances vam ser tres i a Collserola, que per a retrobar-nos no cal anar gaire lluny.I a més, vam tenir premi, perquè ben bé fins a migdia els núvols van tapar el sol i vam poder caminar amb molta comoditat. Suposo que hi va ajudar el fet que érem al cantó de nord i com que en aquestes dates el sol ja va més baix li va costar més de foradar el núvols.A més, ja havíem previst que una bona part del recorregut fos per bosc per anar esgarrapant ombres tant com poguéssim.Després d’esmorzar a Valldaura, un taxi ens va portar fins al Coll de la Ventosa, que no era pas qüestió de suar la camisa a les primeres de canvi.Un camí d’allò més còmode va baixant amb suavitat i convida a fruir del lloc. I si s’escau, de la curta conversa amb el grupet que ve en direcció contrària, tot aprenent quines delícies culinàries farà aquella senyora que és de Vilapiscina amb les branquetes de romaní. El que no coneixia son unes petites, gairebé minúscules peres, peretes, que la senyora em mostra i de les que només em sap dir el nom que li donen a l’Aragó de la seva primera infantesa, nom que (cagum la!), no em vaig apuntar al bloc de motxilla per mandra, i ara no me’n recordo. Això que sempre penso que m’haig de posar el bloc al butxacó del darrera dels pantalons, per tenir-lo a mà…D’haver-les vistes, amb tota seguretat jo hagués pensat que devien ser d’una perera borda, i els meus companys també, pel que em diuen.Un company de la senyora va afegir que no s’havien de menjar (o va dir cuinar?) verdes, que s’havia d’esperar a que estiguessin gairebé negres “como esta, veu?”.Un xic més avall, solitaris, tres eucaliptus grans, fan manifestació d’esveltesa.I arribem a la font de Can Lloses. Ep!, una illa de tardor caducifòlia enmig d’un mar d’alzina i pi. En efecte, plàtans i castanyers converteixen aquell espai deliciós en una catifa de fulles rogenques. Sembla talment com si estiguéssim a les Guilleries.Què sap la castanya de la seva flor? I la flor, del seu borró, què en sap?I d’una vida passada, què en sé jo?És un tot elpassat, el present i l'esdevenidor?Fot mandra d’anar-se’n. Estem sols. De fet, des que ens hem creuat amb aquella colla estem ben sols i hi estarem gairebé tota l’excursió. Cal dir, però, que ens hem creuat amb alguna bicicleta, però aquests son com aquells animalons que es veuen sorpresos per una presència inesperada i fugen rabent del perill.La passejada ens acosta a Can Fermí. L’era de can Fermí està perfecte. Tant, que gairebé sembla escombrada tot esperant els músics que faran el ball per festejar la collita.Deixa’m veure, que per algun racó potser ha quedat un bri de palla….ja ho sé que no, però fem tota la volta com si fóssim la mula que arrossega el trill….Deixem a l’esquerra i dessota d’on passem, Sant Iscle de les Feixes, un lloc de visita molt recomanable que hem fet més d’una vegada, i tampoc passarem per can Catà, si no que anirem a raure a Montcada, travessant el pont damunt l'autopista, al barri de Santa Maria, sota la vigilància de l'escapçat Turó de Montcada.Allí primer, farem una cerveseta a la...
.jpg&w=320&h=180&zc=1)
