40 anys del primer Makalu
La matinada del passat 23 de maig l'alpinista català Ferran Latorre assolia el cim del Makalu (8.481 m), el seu 12è vuit mil. Latorre ja està més a prop d'aconseguir el repte 14x8000, per al qual li manquen les ascensions al Nanga Parbat (8.125 m) i a l'Everest (8.848 m), i entrar així al selecte grup d'alpinistes d'arreu del món que ho han aconseguit.Aquesta ascensió d'en Latorre coincideix amb els 40 anys de la primera ascensió estatal a aquest cim de l'Himàlaia. En aquella ocasió va ser l'alpinista Jordi Camprubí, que formava part d'una expedició del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. L'ascensió va significar també el segon vuit mil de l'alpinisme català després de l'Annapurna Est del 1974 ascendit per Anglada, Pons i Civis.L'expedició de Camprubí va instal·lar sis camps, el més elevat dels quals estava situat a 7.900 m, i entre camp IV (7.240 m) i el cim l’expedició bagenca va unir esforços amb una expedició txeca per garantir l’atac final al cim. El 24 de maig de 1976, Jordi Camprubí i tres alpinistes txecs sortien del camp VI i hores després, el català i dos txecs arribaven al cim del Makalu. Malauradament, durant el descens un dels txecs va desaparèixer. L’atac al cim del Makalu es realitzà per l’aresta sud-est, o ruta dels Japonesos, tot i que en el darrer tram es va obrir una variant a la cara est de la muntanya. Era la segona vegada que s’arribava al Makalu per aquesta ruta.El cap de l'expedició era Josep M, Montfort, qui havia dirigit diverses expedicions del Centre Excursionista de la Comarca del Bages i que el gener de l'any 1979 anys morí d'accident al Cadí mentre preparava una expedició al Lhotse per celebrar el 75è aniversari de l'entitat manresana. A més de Montfort i Camprubi la resta del grup el conformaven Antoni Bahí, Amand Redondo (metge), Enric Bonastre, Joan Frontera, Josep Lleonart, Joan Lleonart, Ramon Majó, Jordi Vinyoli, Antoni Llasera, Josep Salvans i Franz Ludwig. Al llarg de l'expedició es van realitzar estudis relacionats amb el comportament humà davant de situacions extremes i també sobre els avantatges d’utilitzar oxigen a partir dels 7.000 m.
