50 anys, 42 comarques a cop de pedal
Aquest era un cap de setmana especial en què gairebé tots els ermassos ens ajuntàvem per celebrar que el Carles S ha aconseguit pedalar per totes les comarques de Catalunya abans de complir el seu cinquantè aniversari. L'última comarca que li quedava era l'Alta Ribagorça, un dels terrenys preferits pels Pass@muntanyes que li vam intentar preparar un menú digne d'aquest esdeveniment. Els decorats del Port de Gelada i la Vall de Boí semblaven els idonis per posar la cirereta, i pel que han explicat cadascun dels que van participar, sembla que va ser així. Aquestes són les seves cròniques:Per a mi aquesta era una ruta especial i les seves característiques i exigències físiques i tècniques estaven a priori en segon terme.El repte estava a tocar i fer-ho en companyia de gairebé tot el grup ja era una victòria.Val a dir que l'habitual èpica dels dies anteriors m'havia posat un pèl neguitós...el ball de xifres respecte el desnivell positiu, la dificultat dels descensos, la durada de la ruta, la meteorologia...Però tot això desapareix en el moment de començar i només hi ha lloc per al gaudi.Tot i la calor, sobretot a la segona part de la ruta, les dues ascensions molt al meu abast i del meu gust... llargues però de bon fer tant pel pendent com pel ferm... però sobretot perquè el ritme del grup permetia gaudir d'espectaculars vistes i de no menys espectaculars comentaris i moments.I dalt de tot, a la gelada, alguns moments de més solitud per impressionar-me amb la immensitat del paisatge, fer una pausa i emocionar-me pensant com era d'afortunat i en el que estava aconseguint...I els descensos igual de satisfaents...la primera part de la baixada fins a Barruera enmig de prats fantàsticament verds em va provocar un altre moment d'emoció; després a la pista i degut al seu pendent calia estar menys romàntic i més atent.... El camí de l'aigua espectacular... I el darrer descens...en fi...devia estar segrestat per l'emoció perquè diria que igual anava una mica més ràpid del que un home prudent com jo hauria d'anar... però la consecució del repte era a tant a tocar que suposo que això em donava ales.Al final, una ruta fantàstica, fidel en alguns moments a l'esperit passamuntanyes però que el David va saber adaptar al meu moment de glòria...va dir que no em decebria i així va ser...Gràcies David per aquest final que he tingut i gràcies a tota la resta pero acompanyar-me en aquesta darrera etapa i en les anteriors...sense tots vosaltres aquest repte no hagués estat una experiència vital i de superació tant important per a mi com ho ha estat...La ruta començà prometent, ja que d’entrada el camí de la fauna ens va fer posar el peu a terra fet que minvà la meva confiança en el sherpa. Res més lluny de la realitat, després de 20+ (i els de propina) vam arribar a una pista amb bon ferm i pendent raonable que ens ajudà a guanyar alçada ràpidament sobre la vall del Noguera Ribagorçana. Les bones vistes i una millor ombra ens acompanyaren durant tota la pujada, amb l’imponent cim de l’Aneto al fons, presidint els nostres esforços. Ascensió, per cert, realitzada al ritme reglamentari i força aconsellable pels menys curtits en les ermassades. Un parell de parades per agafar aire i prendre alguna instantània van fer més suportable la pujada. El coll de la Xelada, topònim que sembla un prèstec del País Valencià (o potser a l’inrevés?) ens esperava amb les seves vistes majestuoses i prat de color verd alpí que ha quedat gravat en la meva retina com uns dels millors llocs on els pedals m’han pogut portar. Sensació d’èxit i satisfacció i alegria per poder compartir aquest moment amb un grup tan acollidor. Després d’agafar forces la manada es dividí en dos. En el meu cas, vaig gaudir de la vessant més light del descens, no per això menys bonic. Amb paciència i una bona tivada de frens arribarem a Barruera, on tinguérem temps de recuperar forces fins que el grup d’ermassos es tornà a reagrupar....
