Agulla de la Granota, via Pique Longue
29.06.18 Ja ha començat l‘estiu i això es nota amb un augment sobtat de les temperatures, però avui el dia s’ha llevat fresquet gràcies a l’abundant pluja del dia anterior. Camí de Montserrat pregunto al Pau on anem a fer mal, i la seva resposta és que anem a una via vertical i elegant que m’agradarà… glup! En arribar al monestir, m’assenyala un conjunt d’agulles que es troben just damunt del càmping i que es coneixen com la Granota i em diu que hi pujarem per la via Pique Longue, una línia clàssica oberta l’any 1990 per Marcel Millet, J. Coma i N. Dalmases, i que és la més “assequible” d’aquest sector.Vista de la Granota des del monestirRessenya de la viaL’aproximació no té cap misteri: des del monestir anem per la pista en direcció a Sant Miquel, però aviat la deixem per prendre un camí ample a la dreta que va a la Miranda de fra Garí. En realitat la via Pique Longuecomença en els primers contraforts de roca que trobem, però en Pau no té clar on es troba el seu inici, així que continuem pel camí tot fent llaçades fins a una placeta situada al peu del monòlit de la Granota on hi ha una placa rovellada com a referència. Així, dels 140 m de la via original nosaltres en farem 100 i començarem a la segona reunió de les ressenyes.L’agulla de la Granota des de la Miranda de fra GaríRessenya de la "nostra" viaDes d’aquí remuntem per una costeruda canal que s’obre a l’esquerra d’aquest monòlit, i avancem fins a un petit replà on en Pau reconeix els spits de color verd de la nostra via que s’ìnicia en una fissureta que dóna pas a una placa neta i que es veu força dreta.Inici de la viaProgressant per la placa sota l’esguard de la GranotaQuan em toca a mi tastar la placa, noto que té aquell punt just de dificultat mantinguda i exigent però que puc superar, anant de segon de corda, completament en lliure… i això m’agrada!Pujant per la mantinguda placaAssegurant des de la primera reunióArribant a la primera reunióAixí arribo a la primera reunió, penjada de la placa, amb un ampli somriure de satisfacció. La segona tirada té la mateixa tònica: placa i més placa de preses menudes però de roca excel·lent … meravellós! Les ressenyes diuen que aquest llarg té una dificultat de IV+, però a mi em sembla un V com una catedral.Iniciant el segon llargAssegurant des de la segona reunióArribant a la segona reunióA la segona reunió, també penjada de la placa, hi arribo amarada de felicitat, per això quan en Pau em pregunta si estic animada per a fer la tercera tirada, no m’ho penso dues vegades: vinga assegura’m que hi vaig!Inici del tercer llargSurto de la reunió en flanqueig ascendent a la dreta, tot cercant els millors passos prop d’un marcat diedre que em separa de l’agulla de la Granota, que s’alça aclaparadora per damunt meu… ara jo no somric. A partir de la primera xapa marxo en diagonal ascendent cap a l’esquerra. Amb serenitat i sense massa angunies, vaig superant la placa que em sembla relativament “assequible” excepte el tram final que està un xic descompost i per on he de passar amb molt de compte de no tirar pedres… encara que alguna se m’escapa.Progressant per la placaFinalment arribo a l’entrada d’una estreta bretxa guardada per un arbre penjat, i per allà que entro fins atènyer una petita esplanada presidida per un altre arbre, al robust tronc del qual munto la tercera reunió al peu d’una curta però portentosa placa d’uns 10 m d’alçada… però sembla ser que la reunió no és aquí i això tindrà conseqüències a l’hora del descens en ràpel.Superant en lliure la placa del quart llargEn Pau reconeix que aquesta és la placa on es troba la màxima dificultat de la via, qualificada de 6a, però s’estranya de no trobar-hi les instal·lacions pel ràpel de baixada. Mentre l’asseguro, amb l’ajut del robust arbret, en Pau s’enfila en lliure i amb determinació per la placa llisa i dreta en la qual només es poden aprofitar alguns forats i petites repisetes.Arribant a la quarta...
