Fa 20 anys de la mítica marató de l'Aneto
Diumenge, 20 de juny de 1999Marató de l'AnetoFa 20 anys de la meva participació en la ja mítica marató de l'Aneto, la que pujava i baixava de Benasque al cim de l'Aneto. Només se'n van fer tres edicions. Vaig tenir la sort de poder participar en la que seria la darrera edició. El record d'aquell és inesborrable, una de les curses que per sempre més tindré en la meva memòria. Per commemorar-ho he volgut recuperar la crònica que vaig escriure pels amics de la llista de correu d'atletisme.com, una llista de gent que corríem curses populars i que compartíem les nostres dèries i objectius i que a les curses ens identificàvem amb una gorra vermella que encara utilitzo. D'aquella època encara conservo una bona colla d'amics i coneguts que retrobo en les poques curses d'asfalt o de muntanya que encara faig.Aquesta va ser la crònica que vaig escriure en aquell moment. Jo volia fer l'Aneto des del dia que vaig veure el reportatge a la tele de la primera edició del 97. De fet tenia pensat fer-ho l'any passat, però després de la marató de Barcelona vaig començar a deixar d'entrenar i decididament ho vaig deixar per un altre any. Havia de ser aquest any. A partir de Setmana Santa vaig augmentar el quilometratge i vaig fer algunes curses de muntanya. Em trobava bé. Els diferents comentaris de la llista, la il·lusió de la Marta, el Juan Antonio, el Josep, el Manel en varen ajudar molt. Definitivament vaig fer la inscripció. Ja quedava poc. El missatge del Carles explicant la seva experiència de l'any passat em va animar molt, i vaig fer els meus càlculs: En Carles ha fet la Cursa de l'Alba en 2-06, jo l'he fet en 2-18. Segons la meva regla de tres, si en Carles havia fet l'Aneto en 5-08, jo ben bé ho podria fer al voltant de les 6 hores. Com veureu els càlculs estaven absolutament equivocats. Està vist que jo sempre he estat un alumne de Lletres i les matemàtiques no són lo meu. O simplement la regla de tres no es massa útil per pujar l'Aneto. Des de finals de maig començo a estar molt cansat de fer quilometres i quilometres. Arriba la última setmana. Farem el viatge amb cotxe junts amb el Josep, així no serà tan avorrit. Ja tinc ganes de començar a córrer a Benasque. Mai havia anat tan lluny per fer una cursa. El dissabte a Benasque tot eren corredors o gent de la que es mou al voltant de les curses. L'ambient era especial. A recollir el dorsal, una bosseta i la samarreta (i quina samarreta més "guapa"). Ens donen tres dorsals. I que fem amb tres dorsals ? : un per la bossa, un pel davant i l'altre pel darrera. D'aquesta manera serà impossible perdre's. I amb el Josep comencen els dubtes, què hem de posar a bossa ? Finalment ens decidim a posar-hi poques coses, tan sols l'imprescindible, el material obligatori de la organització. Arriba el primer de l'Alpine Running, la cursa de 25 km., amb gorra vermella (deu ser un "astronauta" dels del Jaume Llibre, però segur que no és un internauta). Però si que comencem a trobar internautes al Joan i l'Anna, la Marta i el José Luis. Aquesta tarda feia molt de vent i les notícies eren que l'endemà faria bo, però que el vent continuaria. Aquest fet ens preocupa. Decidim anar a l'hotel. Nosaltres molt espavilats havíem trucat a un hotel de Benasque, però no sabíem que aquest estava dins del municipi de Benasque, però a uns quants quilometres: en los Llanos del Hospital. De camí anem a veure el Control 2 (Pla de Senarta). Sopem i anem a dormir. Dormo fatal. Em desperto moltes vegades. Finalment sona el depertador a les 6 i peus a terra, esmorzar i cap a Benasque. No fa gens de fred ni gens de vent. ...
