Paret del Devessó, via Badalona
No sé per què feia tant de temps que no anàvem a escalar a la paret del Devessó de Malanyeu... dos anys justos, concretament des del 28 de novembre del 2018 quan vam fer la via Francesc Sunyol... Moltes coses han passat des d’aleshores. Després de dos fracassos a Montserrat, per causa del mal temps i les boires ploraneres, li ho vaig recordar a en Pau, que li va semblar bé retornar a Malanyeu per anar a la via Badalona, oberta precisament per Francesc Sunyol i Rafel Vicente l’any 2007. Paret del Devessó i recorregut de la via BadalonaRessenya de la viaAvui tampoc és que faci un dia meravellós però sembla que no plourà, així que agafem els “trastos” i cap a la paret s’ha dit. Després de creuar el torrent de Malanyeu, molt ufanós després de les darreres pluges, i de creuar el segon torrentet que avui també porta aigua, anem a la dreta tot planejant per un corriol boscós. Quan ens situem més o menys sota la vertical de la via, comencem a pujar de dret cap al seu peu, que localitzem just a l’esquerra de la via Adéu Espanya. Creuem el torrent de MalanyeuInici de la via BadalonaCom ja anem vestits per a l’ocasió, després d’encordar-nos, en Pau inicia l’ascens per una placa molt rugosa i foradada. Quan arriba al seu capdamunt, rodeja un arbret per la dreta i va a buscar una vistosa fissura on el company s’hi esmerça a fons perquè aquesta és la tirada més llarga i difícil de la via, amb un grau molt mantingut, i a més les cordes freguen moltíssim. Al peu de la fissuraQuan em toca a mi, al principi no tinc massa problemes per arribar a l’alçada de l’arbret. Aquí m’espero una estona perquè el terreny està una mica descompost i a sota meu se’m passegen una colla de joves, sense casc, que van buscant la seva via. Després de rodejar l’arbre, em situo al peu de la fissura... i això ja és un altre cantar. Mentre vaig pujant, tot posant mans i peus a la fissura de preses ben polides, em fixo que entre xapa i xapa en Pau ha col·locat alguns friends, els quals no m’atreveixo ni a tocar, però allà on hi ha xapes m’agafo de les cintes sense cap mirament, fins i tot m’agafo d’una bagueta ronyosa que penja d’un clau ben rovellat, i és que aquí la placa està molt i molt dreta! Per acabar-ho d’adobar, sota la reunió hi ha un petit desplom on en Pau m’assegura que hi ha “canto”... però jo, que ja estic una mica trasbalsada, no dubto a penjar els estreps i així arribo a la primera reunió com una senyora! Arribant a la primera reunióPer fer la segona tirada, el company surt de la reunió en lleugera diagonal ascendent a la dreta per una placa bonyeguda fins assolir uns arbres que tenim just al damunt. Aquí deixo de veure’l i no puc saber què tal li va en el tram més difícil del llarg. I és que, com diu en Joan Prunera (El col·leccionista de vies), aquesta és una via “matollera”, descripció a la qual jo afegiria “i poc fotogènica”. Inici del segon llargQuan em toca a mi, després de deixar enrera el tram boscós, puc veure amb els meus ulls la naturalesa del pas clau de la tirada: una placa dreta i llisa com un dimoni però que té una canaleta terrosa a la seva dreta. Des de la reunió en Pau m’aconsella que agafi la citada canaleta, però que de seguida que pugui me’n vagi a la placa. I jo que m’enfilo de gust per la canaleta, tot i que he de fer alguns estiraments per arribar a les assegurances que estan molt a l’esquerra... però és que no veig el moment de traslladar-me a la placa! Avançant per la placa del segon llargFinalment no em queda més remei que traslladar-me a la placa, però ho faig en un punt on sembla que hi ha més preses per poder avançar amb seguretat. Així arribo a la segona reunió situada en una còmoda repisa on s’ha de vigilar que les cordes no s’enganxin a les arrels que afloren.La segona reunióLa tercera tirada és la més “fàcil” de la via, per això en Pau em pregunta si la vull fer jo... però a mi totes les vies d’aquest sector em semblen molt difícils i atlètiques,...
