Diedre de primavera a la Dent d'en Rossell
Des de que tots dos som pares novells que no havíem a tornat a escalar junts, amb el José Manuel, però ara que la seva filla ja té cinc mesos i el meu menut dos i mig, podem dir que ja tenim la vida prou reorganitzada com per anar-hi tornant. Així que aquest dissabte hem quedat al Ripollès per tornar a la Dent d'en Rossell.Dos dies després de la Dent d'Orlú, torno al gneiss, però aquí més vertical i menys equipat, un estil d'escalada totalment diferent.Quan vaig venir el primer cop, vam aproximar per dalt, des de la pista de Fontalba, i aquesta vegada hem preferit venir des de Queralbs per tastar la diferència. I la veritat és que m'ha agradat molt més d'anar-hi des de baix. Ara alguna estona haurem de provar de fer-ho lateralment....A sota hi deixo una ressenya del Luichy, molt correcte.El primer llarg el comença el José Manuel, que la llei de la palleta més curta ha dictat sentència. I es tracta d'un llarg força senzill, però on no es pot protegir massa bé i amb uns passos abans de la primera xapa, a uns 20 metres de terra, que fan dubtar. Després algun pas estrany i ple de vegetació et deixa a la reunió, clarament a l'esquerra.El segon llarg engega per una cornisa a la dreta plena de roures, per pujar després cap a la placa i una marcada fissura. Aquí ja comencem a veure de què anirà avui la via, passos balmats i bones preses de ma. I també bones fissures per si cal autoprotegir-se!Dalt la segona reunió, mirant cap amunt i cap avall, entenc una mica el nom de la via, ja que tota ella és un esclat de vegetació i del despertar primaveral de la vida! Potser "jardí botànic" hauria estat més encertat, però....Arriba el company i s'enfila per les herbes a buscar el marcat diedre del tercer llarg. Un diedre curt però molt bo, on cal anar ben obert de cames i amb menys vegetació de la que sembla!El quart és el més llarg i sostingut, una placa fina de presa petita porta a una bona fissura que es puja mig en bavaresa fins un sostre. Allà, la roca no té gaire adherència i una patinada d'un peu em dóna un petit susto però aconsegueixo no caure i sortir bé cap a l'esquerra. El darrer tram del quart llarg són uns murets verticals i amb un pas curt força cabró, protegit per un espit. A la sortida, s'arriba a la reunió marxant cap a l'esquerra per evitar la molsa.Una meravella de llarg, amb grans preses, molta verticalitat, i unes fissures on es pot assegurar al gust i on no s'hi troben a faltar les xapes!!El cinquè és clarament més fàcil i menys vegetat, o almenys és la sensació que vaig tenir després del quart! També està equipat amb més xapes i que són als llocs clau, o potser és que aquí, entre anar de segon o de primer hi ha més diferència que en altres llocs!!Tot i estar aquí dalt, i tot i que està fent un estiu fresc, ja ens hi vam rostir unamica escalant al sol. Per sort, no vam haver de remuntar a buscar la pista sota la solana, si no que amb una baixada tranquil·la ben aviat vam ser al camí de Núria i altra cop a Queralbs.
