Inici de curs a Lliçà d'Amunt
Per començar el nou curs dels "Cargols" havia preparat una sortida molt suau i planera que permetés tornar a l'activitat sense sotragades. Per definició, les nostres sempre ho son de suaus, però aquesta primera potser ho havia de ser una mica més, per allò de provar com està la màquina després de la majoritària inactivitat de l'estiu.Però això no vol dir que no fos una excursió bonica, amb "totes les de la llei".Vam anar fins a Lliçà de Munt, on vam deixar el cotxe. Allí vam començar a seguir el Tenes, uns diuen el riu Tenes, d'altres en diuen la riera del Tenes, aigües amunt, començant pel "Parc del Tenes", un espai de lleure arranjat amb molta dignitat.Un tros més enllà vam girar a l'esquerra per a endinsar-nos al pla de la Torre, un espai agrari que fa un goig que enamora. Com aquest camp d'espinacs.Es diu el pla de la Torre perquè més enllà hi ha una gran pairalia que és la Torre del Pla. A veure, què és primer, l'ou o la gallina?. El pla o la torre?. El pla, oi? Primer hi ha el pla, després es fa la torre, però aleshores aquell pla s'identifica com el pla on hi ha la torre. I alhora, la Torre s'identifica com la torre que hi ha al pla.Això em va recordar un poble de l'Alt Urgell, on hi vaig trobar una de les meves arrels de finals del XVIII, els Baró, per on vaig passejar tranquil·lament un dia: Sant Tirs del Pla. I el pla es diu Pla de Sant Tirs.Ens vam aturar uns minuts per veure com un tractor amb el seu remolc preparat estava femant un camp ben gran. I deixàvem enrera un tancat on passejàven tranquil·lament un parell d'eugues.La Torre és de grans proporcions i envoltada per espais de pagesia, i amb una història de segles llargs.Deixant la Torre enrera, arribem tot seguit a un altre mas rellevant, Can Sabater, on girarem cap a nord per anar a trobar el Torrent de la Vall que un tros més enllà desaigua a la riera del Tenes.Tot el camí és pla i el dia molt obert i bonic, amb un sol que ens recorda que encara som, tot just, al setembre.Traspassat el Torrent de la Vall la vegetació torna a ser pròpia de zona més humida i ens reclama l'atenció un impressionant plataner.Caminar per aquest tros és una delícia. Llàstima que no és gaire llarg, de manera que aviat s'arriba a l'aiguabarreig que deia suara.Cal creuar el Tenes a gual, però com que hi ha poques pedres fiables, optem pel poti-poti. Els meus companys, que van amb botes, tal com raja, que les aigües son gairebé superficials.Jo però, porto unes espardenyes, de manera que em descalço i travesso amb les espardenyes a la mà. A l'altre cantó, en un llit de gespa natural, m'assec i ben poc a poc, que l'espai s'ho val, m'eixugo els peus i em torno a calçar. L'aigua, fresqueta i tant clara que gairebé convidava a fer-ne un glop.D'allà, un corriol molt eixerit porta fins a Ca n'Amell, una altra pairalia que impressiona, tant per les seves dimensions com per l'estat d'abandonament.Ens espera, no gaire lluny, l'esglesiola romànica de les Santes Justa i Rufina. Hi arribem per un petit i ombrejat alzinar que hom diria que té cura de servar la serenor del lloc.Després de visitar-la, és el lloc ideal per a seure una estona i "fer la poma". Crida poderosament l'atenció l'espadanya del campanar i l'entrada que resta del que, em permeto suposar, era el cementiri, com és sabut, sempre a tocar de l'església.La veritat és que fa mandra marxar d'aquest lloc. L'església és tancada, tant se val, però han tingut l'encert de deixar a la porta d'entrada un molt petit finestró que permet veure l'interior, amb dificultat, això sí, però que amb l'ajuda de la màquina de retratar millora.D'aquí anirem fent un tomb per a retrobar la llera del Tenes, que tenim ben a prop, enfilant ja el camí de tornada a Lliçà, que, si a l'anada era pel seu marge dret, ara serà pel marge esquerra, tancant el cercle molt a prop del parc on hem començat l'excursió.
