Jorba i la Mare de Déu de la Sala
Era freqüent que els autocars fessin olor de benzina, a voltes una olor intensa si l’autocar ja era vell, cosa prou freqüent a finals dels anys cinquanta i els seixanta del segle passat. Això i la remenada que significava passar el coll del Bruc convertia a Jorba, gairebé sempre, en parada obligatòria.Per a més d'un era el punt on esmerçar-se en retornar a l'equilibri i al to normal d'aquell esguard groguenc del mareig. D’altres menys propensos, ja desembolicaven l’entrepà a la taula. Jorba, Ponts, i amunt… Que lluny era aquell país que ara, crec que amb encert, la publicitat institucional en diu “El país dels Pirineus” !No me'n recordo del nom de l'hostal. Quan hi vam passar pel davant l'altre dia em sembla que deia “Martí”. Potser sí. Indubtablement però, era aquest el lloc on l'autocar s'aturava camí d'Andorra. Aquest juliol vinent el túnel del Bruc farà quaranta anys. Mireu si n’és de jove! El van inaugurar el juliol de 1975. És molt interessant de veure aquesta filmació de la seva inauguració.Dijous vam començar anant per un camí que transcorre paral·lel a l’antiga carretera fins al nucli de Sant Genis, l’esglesiola del qual està reconstruïda amb prou dignitat. També de Sant Genis surt un camí en direcció a l’ermita de la Mare de Déu de la Sala, al sud del terme, passant primer per camps de cereal, que ja comencen a tibar fort ben enjogassats amb els matisos dels verds.Després el camí avança per un bosc jove que diu ben a les clares d’un incendi anterior.I davalla amb suavitat fins a tocar de la llera de l’Anoia, que ha anat sotscavant el terra des d’aneu a saber quan fins quedar encaixonat entre parets de terra.Poc abans d’arribar a la llera hi ha la Mare de Déu de la Sala i la formosa masia de Can Cansalada. Ignoro si aquesta masia es deia així abans, però el nom li escau d’allò més per l’existència d’unes grans naus, que no es veuen si no se sap que hi son, d’engreix de porcs i que el cos magestuós de la masia amaga.El que no amaga la masia son aquestes meravelloses flors de cactus.És un lloc deliciós. Per estar-s'hi una estona,com vam fer. En arribar, l'església està precedida per la casa de l'ermità, casa que està en mal estat i el sostre ensorrat parcialment. Però l'església, en aparença, està conservada.Entre el temple i Can Cansalada i ha una esplanada gran on s'aixeca una monumental creu de pedra bastida per subscripció popular a tot l'arxiprestat d'Igualada, com diu la inscripció al fust de la creu, per commemorar un aplec multitudinari que hi va tenir lloc el 1910.Ja és prou que hagi resistit aquests cent anys llargs, sobretot tenint present la rauxa iconoclasta de començaments d'aquella guerra.Normalment "fem la poma" asseguts i fent-la petar. Però aquí ha estat diferent, de manera que bo i pelada, la poma o la mandarina o el que sigui, cadascú balandreja pel lloc, tot voltant l'església, apropant-se a la creu o al portal de la masia.Costa poc embadalir-se amb les figures geomètriques del portal de l'església, on la Maria Carme m'ha enxampat, cosa que li agraeixo força.De qualsevol cantó, l'ermita de la Mare de Déu de la Sala convida a la contemplació i un cert grau de conhort espiritual en el silenci d'un paratge que hom diria aturat en el temps. Ni tant sols l'arribada d'un cotxe que va cap a la masia interromp la sensació.On si no la fotografia de grup dels Cargolets? És clar, al portal de l'església.En marxar davallem uns pocs metres per a seguir el camí que voreja l'Anoia, que baixa moderadament amb aigües netes i clares. El bosc de ribera a trossos, l'espai obert en altres, fa d'aquest camí una delícia.Tot i que al final, bé que poc, toca una pujadeta per a retornar a Jorba tot passant per sota de l'autovia. I com que no n'hem fet cap avui, doncs sembla que vingui de nou. Però és curta.I retornem on s'aturaven els autocars in illo tempore. Tots havíem passat per Jorba. Cap havíem caminat per Jorba. Ja no ho podrem dir.
