.JPG&w=320&h=180&zc=1)
Ascensió al Monte Viso (3.841 m)
Abans de les quatre del matí ja estàvem esmorzant en el refugi Quintino Sella al Monviso. En aquest refugi hi ha dos torns d'esmorzar: els que van al Viso esmorzen a les quatre i els senderistes que fan el Giro del Monviso esmorzen a les set. Com que l'esmorzar del primer torn el deixen preparat al vespre, hem baixat abans d'hora per anar avançant la feina. La jornada és llarga i com més aviat sortim millor ens anirà. A la llum dels frontals hem baixat fins al Lago Grande del Viso, d'on surt un caminet en direcció al cim principal d'aquesta zona dels Alps. Després d'una estona de pujada, quan ja començava a clarejar, hem arribat a les primeres cadenes. La primera part de la via normal del Viso és la pujada fins al Passo Sagnette, un camí equipat amb cadenes de ferro, com una petita ferrata. Les primeres cadenes no són gaire necessàries quan fa bon temps i la roca està seca peró després hem arribat a un esperó rocós on calia grimpar amb l'ajut de les cadenes. Hem superat els passos sense massa problemes i quan el sol començava a treure el cap a l'horitzó hem arribat al Passo. Des d'aquí ja es veia el Monte Viso i la petita vall que ens havia de portar al seu peu per iniciar pròpiament l'ascensió. El camí baixa una mica en direcció llac de la Forciolline però ben aviat comença a planejar per anar a buscar el fons de la vall. El camí puja entre pedreres de totes mides en direcció a una gran morrena que tanca la vall. Superada la morrena, agafem una valleta a la dreta que ens porta, per una pedrera inestable i força desagradable, fins al refugi bivac Andreotti. Es tracta d'un magnífic refugi-bivac, molt ben equipat amb lliteres i mantes, situat en un lloc estratègic. Hem esmorzat al refugi i hem seguit endavant. A la sortida del refugi, pocs metres per sobre, hem trobat una gran congesta de neu que acaba en un corredor força dret que porta a l'inici de la via. Amb els grampons als peus hem pujat per la neu, cada vegada més pendent, fins trobar les primeres marques de pintura a la roca que indiquen la via normal del Viso. A partir d'aquest punt les marques de pintura ens han anat guiant pel caos de pedra que és aquesta vessant del Viso i, de fet, tota aquesta muntanya. Es tracta d'una grimpada agadable, amb bona roca i sense dificultats importants, però llarga i sostinguda. A poc a poc hem anat superant pedreres, xemeneies, esperons, cornises i plaques, guanyant metre a metre guiats sempre per les marques de pintura. Hem travessat algunes petites congestes però només una vegada ens hem hagut de posar els grampons per superar una congesta dreta d'uns 15 metres. Finalment hem arribat al cim del Monte Viso (3.841 m), marcat amb una gran creu de ferro. El Viso sobresurt molt sobre les muntanyes veïnes, molt més baixes, de manera que és un mirador excepcional. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:.holder_1433878274106 { margin:auto; position: relative; width: 100%; border-radius:0px; border: 2px solid #990000; display: block; background-color: rgba(255,255,255,0.0); box-sizing: border-box; } .aspectratio_1433878274106 { height:100px; } .pano_1433878274106 { position: absolute !important; left:0px; top:0px; bottom:0px; right:0px; width: 100%; height: 100%; display: block; background-color: #000000; border-radius:0px; box-sizing: border-box; }var dmdEmbeds = dmdEmbeds || [];
(function(){ dmdEmbeds.push("dDbITv");})();Havíem fet dues cordades, tot i que hem pujat tot sense encordar, però la segona cordada estava encara molt avall; tan avall que ni es veien, de manera que hem decidit iniciar la baixada, ja que ens quedava desgrimpar tota la via i el llarg camí de retorn al refugi. Al cap d'una estona hem trobat l'altra cordada que pujava i hem decidit aturar-nos en un lloc segur per esperar-los mentre feien cim i baixar junts. Finalment, després d'una llarga espera, hem iniciat la baixada, que sempre és més delicada que la pujada. Hem fet un parell de ràpels per facilitar el pas dels sectors més drets i, a poc a poc, hem anat baixant fins arribar,...
