Valls d'Àrreu i Airoto
Vaig visitar les capçaleres de les valls d'Airoto i Àrreu fa un grapat d'anys, amb esquís, en una excursió magnífica que recordo molt bé. Eren unes valls pràcticament verges i encara ara tenen un cert encant salvatge. Ara que hi ha camins he volgut recórrer aquestes dues valls, sortint del fons de la vall de la Noguera. La meteorologia —massa calor, massa humitat, massa calitja— no em va acompanyar gaire, però sí que vaig poder fer una excursió preciosa. Surto de Borén a primera hora del matí, travesso el pont vell i vaig pujant cap a Àrreu. Com que és ben d'hora, la major part d'aquesta pujada la faig a l'ombra. Segueixo un camí antic que en alguns llocs deixa entreveure l'antic empedrat. La vegetació és ufanosa i el soroll del barranc que va salvant el desnivell amb constants salts, m'acompanya. Pujo cap a Sallerte. La vall és ben llarga.Finalment, quan em comença a tocar el sol, arribo a l'Estany del Rosari d'Àrreu. Quietud infinita. Al fos, el Pic del Rosari —que vaig pujar en aquella excursió amb esquís que he comentat a l'inici de l'article. Fins a l'entrada d'aquest llac el camí està ben marcat. Ara em toca anar seguint la meva intuïció, sense camí —m'agrada més així— fins l'estany superior del Rosari. Els Plans d'Isavarre també són plens de quietud. Els horitzons s'eixamplen, si bé els termes més llunyans estan desdibuixats per la humitat. Vaig saludant els cims, les valls i les comes que he anat visitant —a peu o amb esquís, sol o acompanyat— al llarg dels anys. Recordo les excursions als Clots de Rialba, al Pic de la Plana, al Tuc de la Cigalera... Al darrere, treu el cap el Bassiero i altres muntanyes que es difuminen en la llunyania.Pujo fins un collet que s'aboca sobre la vall d'Airoto, per la que vull baixar. Veig altres muntanyes que em duen records antics. Bonabé, Moredo, Pilàs, Estanyardo... Veig la taqueta del refugi d'Airoto on vaig pernoctar, a l'hivern, abans que existissin les raquetes. L'estany d'Airoto es veu majestuós. Comença a passar un airet agradable, que suavitza la canícula d'aquests dies.Al meu davant hi tinc el pic de Qüenca, que mai no he pujat. Estic eufòric de tant temps que feia que, per un motiu o un altre, no podia sortir a la muntanya.La baixada per Airoto és força llarga. Però la vall és tan bonica! Arribo a Ísil amb aquella fatiga tan dolça que coneixem bé els muntanyencs.Ara només en toca seguir el camí planer a la vora del riu que em durà de retorn a Borén, passant per la visió magnífica de Sant Joan. Fotografies. Track.
_(1).jpg&w=320&h=180&zc=1)
