Peña Rueba, via Sendero Límite
27.03.18 Després d’escalfar els motors a la Cresta de la Cruz a Olvena, l’endemà l’Antonio, el Pau i jo vam anar cap a la Peña Rueba, un conjunt de moles conglomeràtiques, que aquí anomenen “mallos”, les quals s’alcen per damunt del poble de Morillo de Gállego. La nostra intenció és pujar per la via Sendero Límite, una línia de prop de 300 m oberta a la cara sud-oest d’aquest massís.Peña Rueba des del mirador de RiglosAixí de bon matí sortim de Barbastro, primer per l’autovia A-22 en direcció a Osca i després per la carretera A-132. Passat Ayerbe deixem enrera els cèlebres Mallos de Riglos (jo no estic a l’alçada de tant magnes tàpies). A l’altra banda del riu Gállego, ens dirigim cap al poble d’Agüero, on deixem l’asfalt per prendre una pista de terra. La Peña Rueba, que de lluny ja impressiona, conforme ens hi anem acostant... encara impressiona més! El cel està força tapat i fa vent, però esperem que acabi sortint el sol.Cap al peu de la via Sendero LímiteDesprés d’aparcar el cotxe en un petit eixamplament de la pista, comencem a pujar per un sender que es dirigeix al peu de la via situat immediatament a l’esquerra d’una canal, per on baixen les aigües de pluja com si fos el coll d’un embut. El peu de la via es reconeix molt bé perquè té les lletres S.L. gravades a la roca, i de moment encara estem sols... però ja veiem que això no durarà gaire.Arribant al peu de la viaCom que l’Antonio té moltes ganes d’escalar i es coneix bé la via, tot seguit agafa la iniciativa i comença a pujar lleuger per una bonyeguda placa de conglomerat de grans còdols. Jo observo que la placa està folrada de líquens que li donen un aspecte negrós i de poca confiança, encara que en Pau m’assegura que és una roca molt bona. El cel encara és ple de núvols i l’aire és fred i desagradable.Inici del primer llargProp de la primera reunióQuan em toca pujar a mi, estic glaçada i el primer bony ja em sembla un obstacle insalvable... comencem bé! Però sí que és cert que la roca té una excel·lent adherència i les preses de mà, quan les hi ha, són boníssimes; i quan no les hi ha... doncs a tirar d’A0 s’ha dit. Així, després de superar unes quantes d’aquestes “panxetes”, arribem a la primera reunió situada sobre una ampla repisa on ens espera l’Antonio amb un somriure d’orella a orella.Acte seguit, l’Antonio continua pujant en diagonal ascendent a l’esquerra amb el seu estil d’escalada “reptiliana”, tot adaptant-se a la perfecció als accidents del terreny, que són molts i molt variats. Prop de la segona reunió, però, es troba amb un desplom que se li resisteix una mica.Prop de la segona reunióQuan jo arribo al citat desplom no m´ho penso dos cops: penjo els estreps aprofitant que els parabolts estant molt junts i el supero amb un parell de passos d’A1. Així arribem a la segona reunió situada sobre una altra bona repisa, encara que més estreta que l’anterior, i a tocar d’una petita sabina.Al costat de la sabina de la segona reunióAra ja no estem sols: una altra cordada de tres també s’enfila per la nostra mateixa via, la qual cosa neguiteja als companys per si es dóna el cas que haguessim de compartir les reunions. Per això l’Antonio arrenca a còrrer amunt per la placa a buscar la tercera reunió situada sobre una repisa encara més estreta.Inici del tercer llargAssegurant des de la tercera reunióAl llarg del meu ascens m'he anat fixant que, a més dels apreciats parabolts, també hi ha un seguit de bagues, ja un xic ronyoses pel pas del temps, que llacen els abundants ponts de roca existents entre els grans còdols, i que jo aprofito per a fer tracció tot pregant que les bagues no petin en aquell moment.Arribant a la tercera reunióCom que la cordada que ens segueix aviat ens trepitjarà els talons, els companys decideixen no perdre el temps amb el canvi de cordes, i per això l’Antonio continua fent de primer per enfrontar-se amb el quart llarg, el més dificil de la via, on un reguitzell de...
