Escalada a la Plantació i els Gorros
Hem tornat a Montserrat per fer un parell de vies per la zona de la Plantació i els Gorros. Com en la nostra darrera visita a Montserrat, hem triat vies de la col·lecció d'en Guillem Arias, que ha obert diverses vies a la zona, caracteritzades per ser de dificultat moderada i estar molt ben assegurades. Hem iniciat la jornada pujant des del Monestir pel camí de les escales, passant pel Pas dels Francesos, fins al Pla dels Ocells. Des d'allà hem agafat un corriol que en pocs minuts ens ha portat fins al mirador situat sobre la zona de la Plantació. Des d'aquest privilegiat punt de vista es veu clarament el Sentinella, la roca més característica de la Plantació, i el nostre objectiu d'avui, la Paparra, situada al costat de la Cara del Mico, que vam escalar fa ben poc.Avui no ens hem embolicat amb una aproximació apta només per a senglars i escaladors perduts sinó que hem encertat l'aproximació correcta, baixant per la canal que separa el Sentinella de les altres dues agulles. Ben aviat hem arribat al peu de la via Balbino López Méndez, on un parabolt torçat ens ha indicat el punt d'inici.La via comença per una rampa de poca inclinació però aviat es redreça una mica, sense arribar a tenir gaire dificultat. La segona tirada supera una placa una mica més difícil fins arribar a sota d'un petit desplom que es flanqueja a la dreta per entrar a la segona reunió, muntada al costat d'una savina.Segueixen dues tirades fàcils, que nosaltres hem unit en una sola tirada d'uns 40 metres, fins a una reunió situada en un replà. Finalment, l'última tirada puja amb bones preses fins que un petit desplom ens talla el pas. Amb un pas d'A0 se supera el pas, arribant a un bon merlet amb l'ajut del qual superem els darrers passos abans del cim de la Paparra. Hem menjat una mica en el cim abans d'iniciar la segona ascensió del dia. Havíem previst pujar la Gorra Frígia per la via Lo Tio Gos però el fort vent que bufava a dalt de la Paparra ens ha fet dubtar. Finalment hem decidit mantenir el pla previst i anar a la Gorra Frígia. L'aproximació és curta i aviat estàvem al peu de la roca. Hem dubtat una mica abans de trobar el punt de partida de la via però finalment hem iniciat l'escalada començant per una placa ben dreta però amb bones preses i amb la característica generositat en les assegurances de les vies d'en Guillem Arias. Més tard ens hem adonat que havíem fet una tirada d'una altra via, la Via de la Gavina, de manera que no hem fet exactament la via Tio Gos sinó una combinació de vies.La segona tirada, ja més fàcil, ens ha portat a enllaçar amb l'autèntica via Tio Gos per on hem seguit fins arribar al final d'una canal, al peu d'un mur ben dret que correspon a la tirada final.Aquí la via Tio Gos supera un primer pas amb estreps per seguir després, ja en escalada lliure, fins al cim. Nosaltres ja havíem previst fer una variant, evitant l'escalada artificial i pujant per l'última tirada de la via Òptima, dos metres a l'esquerra, per on es puja en lliure. Hem escalat aquest darrera tirada, de gairebé 40 metres, per una placa ben dreta però amb molt bones preses i assegurances abundants. Finalment hem arribat al cim de la Gorra Frígia, un gran mirador montserratí. Hem fet les fotos però no hem pogut fer volar el dron a causa del fort vent. Finalment hem iniciat el retorn, baixant amb un parell de ràpels fins al collet de la via normal i caminant fins al Monestir.Ha estat una via combinada; en realitat hem fet la via Gavina - Tio Gos - Òptima, una variant que enllaça tirades de les tres vies. A més, la darrera tirada coincideix amb la clàssica via Viaplana, una antiga via avui oblidada, que pujava justament per aquesta placa final de 40 metres però sense assegurances, tal com s'escalava antigament a Montserrat.I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquestes dues escalades montserratines:
ÀLBUM DE FOTOS - TRACKENTRADES RELACIONADES:
La Gorra FrígiaMompart, 1975 La Gorra FrígiaViaplana, 1975 La Gorra...
