Ascensió al Pico de Aspe (2.640 m)
El Pico de Aspe és un dels cims més característics dels Pirineus Occidentals. La seva visió des de l'estació d'esquí de Candanchú és impressionant, amb grans espadats que cauen sobre les pistes d'esquí. Nosaltres hem pujat des de la vall d'Aisa per la via normal, un itinerari relativament fàcil encara que amb força desnivell i amb la complicació que cal travessar una zona kàrtstica amb el característic lapiaz que complica força la progressió.Ahir vam arribar a Aisa a mitja tarda i vam pujar fins a un àrea de picnic anomenada Campo Supirón, situada poc abans del final de la carretera que porta al punt d'inici de l'ascnsió. Allà mateix vam muntar un bivac per passar la nit.Avui hem matinat molt i a dos quarts de set ja començàvem a caminar per la pista que porta al refugi lliure de Saleras. El dia semblava molt bo però hem observat que el cim de l'Aspe tenia enganxat un núvol mentre que a la resta de la vall el cel era blau. Després hem sabut que es tractva d'un fenòmen atmosfèric força habitual per aquestes valls, que fins i tot té nom, propi: la raca. Hem anat pujant per un camí ben traçat en direcció a l'Aspe, confiant en què amb la sortida del sol el núvol s'aniria fonent. Després d'una bona estona de pujada hem arribat a una petita bretxa que dona entrada a la zona kàrstica.Justament en aquesta bretxa hi havia el límit entre la vall assolellada i el cim cobert de boira. Bufava un vent molt fred i aviat hem vist que, una vegada més i malgrat els molts anys d'experiència a la muntanya, havíem fet el passarell pujant amb pantalons curts.La travessia del lapiaz no és fàcil. El camí desapareix i cal buscar els millors passos entre les roques, seguint les nombroses fites que marquen la direcció correcta. A mesura que pujàvem la boira era més espessa i el vent més fort i fred. La boira, cada vegada més freda i humida, s'ha convertit en una boira ploranera, d'aquelles que et deixen ben remullat. És el que es coneix també amb un nom més descriptiu i que s'ajusta millor a les nostres circumstàncies: calabobos.Hem arribat al Paso de la Garganta de Aspe, el coll que comunica amb la zona de Candanchú, però el camí no travessa el coll sinó que puja carenant en direcció al cim. La roca mullada, la boira i el vent ens han complicat una mica el tram final de l'ascensió però finalment hem arribat al Pico de Aspe (2.640 m).Des d'aquest cim, molt panoràmic, es veu tot el Pirineu Occidental i bona part del Pirineu Central però avui la boira no ens ha deixat veure res.Feia fred i estàvem ben remullats, de manera que només hem estat dos minuts en el cim, el temps de fer la foto, i hem iniciat el descens pel mateix camí. Quan hem arribat a la bretxa que marca el final de la travessia del lapiaz ha començat a sortir el sol entre la boira i més avall ja feia un dia ben assolellat mentre el cim seguia cobert per la raca.Després de dinar a Aisa hem anat fins al poble de Canfranc on teníem una reserva per allotjar-nos a l'alberg Sargantana on hem gaudit d'un bon sopar amb el bacalao ajoarriero com a plat estrella, que ens ha fet recuperar forces de cara a la jornada de muntanya que tenim prevista per a demà.I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:
ÀLBUM DE FOTOS -
TRACK
ENTRADES RELACIONADES:
Intent al Pico deAspe, 2010
GR11: CandanchúZuriza, 2001
Pico de losMonjes, 1982
BIBLIOGRAFIA:
Pirineos, 100 cumbres, de Jordi Longás. Ed. Desnivel
PARTICIPANTS:
Joan G. - J. Rafel
