El bosc del Betato, a la Vall de Tena
Tot i que al País Valencià encara ens trobem als finals d'un estiu allargassat --que alce la mà qui no isca encara amb màniga curta al carrer-- la pluja, generosa i fecunda --per fi!--, ha arribat com un avís, una advertència del que vindrà, un últim sospir, esperem, de la calor. Però al Pirineu, la tardor és una altra cosa. Allà, els arbres s'han encés com torxes silencioses, desplegant els seus colors amb una majestuositat que només pot ser compresa quan es trepitgen les fulles humides sota els peus, amb aquell cruixir inconfusible. El bosc del Betato, al cor de la Vall de Tena, és un d'aquells indrets on la natura i la història es barregen amb la llegenda. Els seus camins tranquils amaguen un passat ombrívol, de bruixes i conjurs, perseguides per la Inquisició, que donaren al lloc el seu nom: 'vetat'. Al Betato, cada arbre sembla explicar una història antiga de cicles inacabables, de vida i mort, d'espera i renaixement. Tanmateix, a cada racó les ombres s'allarguen i el vent fred ens recorda que prompte tot quedarà cobert per la neu. Però per ara, la tardor és la reina, i el Betato s'inclina davant d'ella, sabent que aquest és el seu moment. Una lloança a la bellesa efímera d'aquesta estació, que ens regala un espectacle de colors abans de la quietud hivernal.
