Les Dents de Batanes i la Penya Xoans
Hi ha muntanyes que imposen només de pronunciar-ne el nom. Són l’aristocràcia del Pirineu: Infiernos, la Gran Facha, el Vignemale… Cal pujar-hi, certament, per mirar des de ben dalt, i descobrir un detall que abans hauria passat desapercebut: al bell mig d’aquella immensitat de roques, s’albira el perfil d’uns cims punxeguts amb forma de dentadura malcarada. Són les Dents de Batanes, muntanyes que es mantenen al marge del fervor popular, com si la seua grandesa fora massa honesta per necessitar reconeixement. Gairebé ningú no les coneix, llevat dels veïns i d’algun caminador obstinat. Són allà, sempre hi han estat, i amb una sola mirada, des de ben lluny, ja t’atreuen; et capturen sense que hi pugues posar remei. Una vegada localitzades, les Dents ja no criden; et mosseguen la mirada fins que, un dia, decideixes acostar-t’hi en persona. De sobte, descobreixes que la seua visita suposa una immersió absoluta en la muntanya: una muntanya que no demana permís per existir, que no et tracta --per a res-- amb suavitat, que no fa favors; una muntanya que et parla amb la llengua de les roques, del vent, del silenci. Amaneix a la Penya TeleraAquella mirada ens ha conduït, com qui no vol la cosa, fins al pàrquing del refugi de la Casa de Pedra, al balneari de Panticosa. Allà ens hem trobat un espectacle que, si no haguera estat real, hauria semblat inventat: un fred matí d’octubre i ni una agulla hi cap al pàrquing. Cotxes amuntegats fins a l’últim racó, retrovisors que s’entrellacen, i un ballet ridícul de presses i gestos nerviosos. Però nosaltres, amb la constància que tenim de fer el contrari del que tothom fa, hem encarat el GR-11 cap a Bujaruelo. I aleshores, miraculosament, tot ha callat: la humanitat ha desaparegut sense avisar. Encara més: després de l'etern ziga-zaga de la mallada de Serrato, després de tombar cap als ibons de Labaza, la solitud ja no és només perceptible; és absoluta. La civilització ha desaparegut en un revolt, i nosaltres ni ens n'hem adonat. Potser, allò era exactament el que volia el món, que marxàrem a peu i en silenci.Powered by WikilocLa serra d'Argualas, on destaquen els cims de l'Argualas, l'Algas, el Garmo Negro o el pic de Infiernos.Ara bé, a la distància, això sí, s’albira moviment. Processons senceres remunten el camí cap a la serra d'Argualas o cap als ibons de Bachimaña, com si tots hagueren rebut la mateixa citació oficial. El motiu és elemental: tothom va a la recerca de cims que superen els tres mil metres: Garmo, Infiernos, Argualas... Aquesta xifra provoca vertaders deliris! S’ha inventat una religió moderna que podríem anomenar tresmilitis: l’afany compulsiu d’acumular cims com qui col·lecciona cromos. Mentrestant, altres pics, sovint més bells i més abruptes, són menyspreats com si no passaren de simples turons. El resultat és grotesc: un cim fabulós, amb caràcter, amb panoràmiques de primera magnitud, pot estar desert, mentre a pocs quilòmetres centenars de devots s’amunteguen damunt d'un pedregar només perquè el comptador en diu 3.000. El prestigi del número ha substituït el judici. Així va el món.La Mallada de Serrato, amb el ziga-zaga del GR-11. A la dreta, s’hi veu l’estructura metàl·lica on s’enganxava la tirolina que servia per pujar material i eines per al manteniment de la canalització de l’ibon de Bachimaña. El nostre camí, desert, solitari, s’alça igualment sense cerimònies. Primer venen els pins, seriosos, amb ombres llargues i olor de resina. Entre aquella verdor compacta, la tardor hi deixa el seu comentari breu —una branca groga, una fulla roja, un bri de roure que trenca la uniformitat amb una elegància quasi impertinent.Ibon de SerratoMés amunt, el camí, obedient, gira cap a Labaza. La muntanya es despulla de les seues intimitats, la roca es fa més present, l’aire més net, i l’ibón de Serrato apareix en escena: un mirall d’aigua viva on naden peixos nerviosos i tritons impassibles. En aquell racó de món, entre el mineral i...
