Matinal a coll roig (montgrony)
DISSABTE, 09 DE JULIOL Amb les previsions de la meteo ens cal cercar un lloc fresquet i passem els darrers dies de la setmana controlant el Meteo blue per esbrinar quin lloc seria ideal. Per les prediccions sembla que el millor es pujar fins Montgrony on si no van errades les previsions, la temperatura no arribarà als trenta graus. De fet es una sort, perquè al menys una vegada al any, m’agrada escalar en aquest espai idíl·lic, on el company Santi esta fent un treball de primera obrint vies ben assegurades i amb una roca molt bona. De les ultimes que ha obert en tinc pendent de fer alguna i a més, l’Isabel fa temps que vol anar a la via per excel·lència de la zona, però com quasi tothom ja la ha fet, no troba company. Jo tot i que ja l’he fet varies vegades, tinc la oportunitat d’acompanyar-la i d’aquesta manera tornar-li alguna de les moltes escalades que ella ha repetit per acompanyar-me. A més, es una via que no em cansaria de repetir. Arribats a Coll Roig, ja veiem diferents cordades penjades a les vies més recents, però cap a la via Alicorn, o sigui que ja sabem per on començar. Arribem a peu de via i com que volem fer alguna via més, deixem les motxilles a peu de via. La primera tirada, és suau, uns metres per una placa protegida amb dos químics ens deixa en un bosquet que remuntarem fins el peu de la segona tirada. La segona tirada, personalment crec que es la més exigent i compromesa, comença amb un tram vertical fins un parabolt abans d’entrar als canalons, jo sempre entro per la dreta fent una siga saga, tot i que els “lolos” entren directes, però el pas es molt difícil, mentre que per la dreta no ho es tant, tot i que cal tenir assumit que les assegurances et quedaran lluny i una caiguda es un pèndol potent. La segona part de la tirada, son els canalons amb tres químics per assegurar els vint metres que resten de tirada i sense cap possibilitat de afegir res. La tercera tirada és integrament de canalons de dalt a baix, amb una dificultat un xic inferior, però amb l’avantatge que hi ha un parell de llocs on es pot afegir flotants, deixant el grau d’exposició molt més baix. La quarta tirada correspon al que abans eren dues tirades, una primera part amb canalons però força fàcil i una segona on deixem les canals i ens enfilem per una fissura molt vertical i dura. La baixada amb ràpel ens torna a deixar a peu de via. Ara anem a per el nostre segon objectiu. La darrera via oberta per en Santi i el Toni, “El díedre Joan Colet”. Arribem a peu de via i sentim veus a la segona tirada, tot i que no els veiem, però com que la via segueix una diagonal a l’esquerra no hi ha perill de pedres, decidim posar-nos en feina. La primera tirada comença amb passatges fins de peus però ben assegurats, la part més difícil és acabat aquest tram, cal superar un mur vertical i molt fi de peus on si ets un xic llarg per arribar a les preses clau, tens molt de guanyat. Desprès fàcil fins la reunió. La segona es de transició, tot i així presenta una placa bonica que cal pujar i baixar per l’altre vessant per trobar la reunió a peus d’un díedre que es la següent tirada. La tercera és la tirada més contundent de la via, tota ella d’adherència i amb diagonal a l’esquerra, cal dominar bé la tècnica de peus i es deixa fer fins els quatre o cinc metres finals on ha calgut fer A0 per sortir-nos-en. La darrera tirada, comença amb uns passatges fins agafar una fissura, la resta es una disfrutada fins la reunió final. Aquí trobem als companys que estan recollint material, però nosaltres encara tenim un últim objectiu i marxem a cercar el peu de via de la via “El ball de la Filomena”. Aquesta via, presenta una primera tirada amb algun passatge potent on cal apretar i la resta més fàcil amb tres tirades per a gaudir de la roca. M’ha agradat especialment la darrera tirada que amb poca graduació però amb la necessitat de protegir-la tota et fa gaudir de l’entorn. Una vegada acabada l’activitat baixem fins Ripoll per fer la cervesa de...
