Pedraforca pel coll del Verdet
Hi ha muntanyes que semblen fetes per ser pintades —no pas per ser pujades. El Pedraforca n’és una. No cal haver-se enfilat mai a res més alt que un campanar per reconéixer-la. És una muntanya de catàleg, de cartell de festes majors, gairebé heràldica: una falda ampla, acampanada, coberta de boscos espessos, i pins que pugen com poden, inclinats, cap als replans. Aquesta part baixa és amable, gairebé domèstica —una muntanya d’ombres fresques. Però de sobte tot es trenca on naix l’enforcadura, un tall net, decidit, que parteix la muntanya com si algú hi haguera clavat una destral gegantina en un moment de lucidesa geomètrica. I al capdamunt, els dos pollegons: dues banyes de roca crua, inconfusibles, orgulloses, amb una simetria que inquieta. Pedraforca
A les sis del matí ja érem drets —i això, per aquestes contrades, ja és fer tard. A l’estiu, si se'n vol pujar a la muntanya amb un mínim de decència, cal seguir l’horari dels forners, que són els únics éssers humans que semblen entendre com funciona la calor. Quan un s’endarrereix —i nosaltres, entre badalls, cafés i cordons mal lligats, ens hi endarrerírem més del compte—, la muntanya es converteix en un viacrucis profà: una processó interminable de cossos suats, bastons telescòpics, samarretes fluorescents i motivacions inclassificables. Uns hi pugen perquè el metge li ho ha manat, d’altres busquen alguna mena d’elevació espiritual —tot i que sovint només troben una rampa llarga i polsosa—, i una bona part només volen penjar-ho a l’Instagram, no per veure-hi res, sinó perquè se’ls veja. Una muntanya, ben mirat, és el decorat ideal per fer veure que s’ha viscut.Refugi de Lluís EstasenI a tot això s’hi ha d’afegir la calor, una calor d’aquelles que no tenen clemència, que s’enganxa a l’esquena, que t’abrasa la nuca i que converteix la pujada en una penitència suada i gens mística. Un sol franc, potent, insultant, que et fa sospitar que l’infern no deu ser gaire diferent d’un prat d’alta muntanya a les dotze del matí d'un dissabte de finals de juny.Així que sortírem a bon pas, com si ens perseguira algú. La muntanya encara feia olor de son —una barreja de pinassa humida, roca freda i aquell silenci que només coneixen els animals amb peülles, els pastors vells i els llauradors que no es refien de ningú. Les pedres, adormides, encara no havien decidit si volien col·laborar o no. Tot tenia un aire lent, sospitós, amb aquell posat mig absent de portera de finca antiga —d’aquelles que, rere la cortina de gasa, es limiten a observar el moviment del veïnat amb la fredor implacable de qui ho ha vist tot i ja no s’escandalitza per res.Coll del VerdetColl del VerdetEl coll del VerdetEl camí puja decidit, ben traçat, sense entrebancs, però amb una franquesa que no admet excuses. Travessa un bosquet espés de pins que fan mans i mànigues per donar ombra, una mica de frescor i aquell perfum agre de la resina, tan propi del país sec. Tot convida a la contemplació, és clar, però la inclinació de la muntanya no s’hi presta. L’aire entra a batzegades, el cor s’accelera amb una alegria inquietant i, al final, hom acaba mirant més el terra que el paisatge. No per assaborir el moment —això són romanços—, sinó per recuperar l’alé sense perdre la dignitat.Cara sud-est del PedraforcaEl coll del Verdet —per fi una treva!— s’obre de cop. Ample, dilatat, com si la muntanya, generosa, et permetera per un moment —breu— agafar aire sense lluitar-hi. Ara bé, a partir d’aquí no hi ha traça, ni senyals, ni sender que valga. S’imposa la roca —seca, nua, definitiva— i no queda més remei que posar-hi mans, genolls, colzes si cal, i pujar a la manera ancestral: com les cabres, com els pastors, com qui no té més alternativa que continuar. És aquell moment incòmode en què hom s’adona que el paisatge, per molt bonic que siga, no el pensa ajudar. Cal reconéixer que, en aquest tram, la roca és excel·lent. Freda, compacta, neta. Té...
