Sant Honorat, paret de Mu (cara est), vies Torras-Nubiola i Aresta Peramola
Després d'uns quants anys sense venir, tornem amb el Pep a Sant Honorat. Un parell de vies obertes fa poc que hem vist al Vèrtex ens han animat a tornar. Així que pugem amb cotxe fins a Mas Torrent i agafem el bonic camí de coll de Mu en direcció a Sant Honorat, que ressegueix el peu de les agulles.Passat el coll de l'agulla del Camí, apareix davant nostre l'esperó per on puja la via Torras-Nubiola, oberta en homenatge a la coneguda parella d'escaladors montserratins.A la web del refugi de Cortiuda hi ha una bona col·lecció de ressenyes de la zona, com aquesta, que ens ajuden a situar-nos.Passat el coll entrem al bosc i pugem per la canal que ens porta directament a peu de via. El primer llarg no ens agrada massa perquè està molt ple de molsa. Per la resta, la via està prou equipada i la roca és la normal del lloc, bona però a controlar. Només cal anar alerta de no bombardejar massa al company de sota...Al segon llarg la roca ja és una mica millor, sense tanta molsa. Comença ben vertical amb un tram de Vº protegit per dos parabolts, que ben aviat passa a ser una rampa més senzilla, més trencada i menys protegida...El millor llarg de la via és el tercer. La roca és molt més bona, els passos més interessants, i les assegurances acompanyen a una distància que no es fa desagradable.Reconec que feia dies que no m'ho passava tant bé en una tirada d'escalada, hi he trobat aquell punt de dificultat i de picant que et fa gaudir de valent.Arribats a dalt, ens relaxem amb entorn tan màgic, i acabem de pujar fins al planell del cim de Sant Honorat amb una petita grimpada.Com que encara tenim temps, agafem el camí de baixada i, al passar per davant de l'aresta Peramola ens animem a provar-la. Aquesta és una via curta i ràpida que ens permetrà d'arrodonir la jornada.L'accés és evident, quan passes per sota cal entrar al bosc i pujar directament fins a peu de via.Sabíem que era una via poc protegida, però el que no sabíem era que havíem de començar grimpant per un arbre!!D'aquesta manera accedim a la placa de Vº protegida amb dues xapes prou allunyades, una placa salpebrada d'algun pas on cal anar concentrat i, sobretot, on cal provar bé totes les preses.Perquè l'altra cosa que no sabíem era que aquí la qualitat de la roca era molt més dolenta.Després potser el tram sense poder posar cap assegurança es fa una mica llarg, tot i trobar-hi algun merlet. La dificultat és baixa però cal escalar amb compte, una errada provocaria una caiguda fins al terra.El segon llarg manté l'estil del final del primer, roca dubtosa i poques assegurances, però aquí hi trobem més forats on poder protegir-nos.Aquest segon llarg l'ajuntem amb el tercer i així ja arribem al cim sense tantes maniobres, la corda no frega massa, tampoc, i surt una bonica tirada de baixa dificultat.Després, seguim un rastre planer que ens torna al camí principal, i amb una agradable passejada ben aviat estem de retorn a Mas Torrent.
