Penya Telera
Un cartell de fusta envellida, amb la inscripció mig esborrada d’«Ibon de Piedrafita» retallada per les inclemències, s’encén amb una claror daurada quan el sol, somnolent i precís, s’eleva lentament rere les crestes. L’aire, prim i tallant, es cola per la pell amb la fermesa d’un cop de puny suau, mentre els prats, impregnats de rosada, desprenen un baf subtil que es fon amb la flaire resina de pi. Enllà el punt on la carretera s’acaba i una barrera decreta la fi de l’asfalt que puja des de Piedrafita de Jaca, un camí forestal s’endinsa, auster i persistent, entre arbres foscos. El pendent és moderat però decidit, i el camí, llaurat de menudes dreceres que serpentegen amb naturalitat entre la vegetació espessa, s’esmuny entre els boixos i els avets, amb alguna servera esgarriada que, amb el seu fruit rogenc, sembla desafiar la gravetat monòtona del verd boscà.Penya TeleraDe sobte, l'ibon apareix, dominant un replanell amagat, arraulit entre turons arrodonits; com una gemma oculta en un cofre de pedra. L'aigua, d'un blau fosc que frega el negre, es manté immòbil, serena, com una gran bassa d'oli. Al seu voltant, la llum del matí esgarrapa els contorns de les muntanyes, perfilant-ne les escletxes i fissures, com si foren cicatrius de velles batalles. Al capdamunt, la Penya Telera, amb el seu perfil agosarat i afilat, sembla voler tallar el cel amb una precisa ganivetada. És una muntanya esquerpa, imponent, d'una majestuositat mineral que es fa respectar. La solitud d'aquesta muntanya és d'una mena especial, gairebé amarga. No arriba als tres mil metres i, per això, resta fora del circuit d'aquells que cacen cims, d'aquells col·leccionistes d'altituds que només busquen assolir les fites més altes. Amb els seus 2.764 metres, queda oblidada, com un gegant replegat sobre si mateix, fora de les rutes més concorregudes. És un espai on la solitud pesa més perquè se sap ignorat, però alhora atorga una serenor profunda, allunyada de les mirades i els sorolls. Aquí només hi ha el silenci de les pedres i l'eco dels passos propis, en un paisatge que no espera ser visitat.Ibon de PiedrafitaPenya Telera i ibon de PiedrafitaDes de l'estany, el camí es divideix. Tant se val quina direcció escolliu; qualsevol senda abandona la calma de les aigües i puja, serpentejant, entre arrels que s'entortolliguen per terra com serps somnolentes. L'esforç comença a fer-se notar a les cames, però a cada revolta, la mirada s'eixampla i la vall es desplega com un gran llenç verd i marró. El paisatge, cada vegada més nu, deixa veure una catifa de matolls baixos i pedres molsoses fins a una gran esplanada d'herba alpina, on minúscules flors grogues i liles resisteixen amb obstinació heroica el vent tallant del nord.Ibon de Piedrafita des de la canalBen prompte desapareix la vegetació. L'horitzó esdevé àrid i pedregós. Les pedres, disperses com cossos abandonats, semblen disposades a l'atzar, i caminar-hi és com perdre's en un laberint d'ombres i contorns incerts. L'ascensió per la tartera de la Penya Telera, la canal de Covacherizas, és un assumpte seriós, d'aquells que posen a prova ànima i cos. La muntanya, impertorbable, es desplega com un mur descompost de pedres inestables, com un riu sec de còdols, i cada pas és una negociació amb un terreny hostil que fuig sota els peus. Amb cada pas, els pedruscalls s'escorren, com si el terra es retirara deliberadament. A mig camí del pendent, cal fer la primera d'unes quantes aturades per prendre aire. El coll, obligat a mirar amunt una vegada i una altra, es queixa amargament amb un dolor sord, però la vista és hipnòtica. Les parets del Mallo, imposants, custodien la pujada com sentinelles petrificades i tanquen l'espai com una catedral de pedra. Hom se sent ínfim, reduït a la seua justa mesura davant l'austeritat del paisatge. Les roques, fosques i aspres, contrasten amb el cel d'un blau netíssim que sembla més a prop que mai, com si estiguera a l'abast d'una mà.El silenci és gairebé absolut, trencat només pel soroll sord de...
