Els Frares de la Serrella - Pla de la Casa
La lluna, acovardida darrere d’un vel de núvols espessos, refusa amb obstinació qualsevol mostra de clemència; no hi ha estrelles ni rastre de claror: només la foscor, persistent com una capa de quitrà que cobreix camps, arbres i pedres. Caminar sota aquella negror és avançar cap a un món despullat de llum, on l’home és un simple accident, un esquerdament breu en l’eternitat del silenci. Aquí dalt, la foscor no és absència, sinó una presència viva, que en respirar-la se sent com absorbir tinta. Tot sembla suspés en una quietud mineral, fins que, des de les entranyes de l’obscuritat, un gemec esberla l’aire: el crit d’un mussol, un so fred i trencat. El silenci es recompon amb lentitud, com una ferida que es tanca a poc a poc, però sense arribar a cicatritzar; a la llunyania, un gos udola, un plany esfilagarsat aixecant-se i caient com una ona esvaïda. De sobte, alguna cosa es mou —un esclat de moviment sec, gairebé violent—: potser un senglar o un conill, esbossant una corba fugissera entre les mates. La fuga és tan ràpida que sembla un trencament efímer en la tela perfecta de la nit. Després, res; només el pes del no-res embolicant-ho tot amb autoritat sota els seus plecs impenetrables.Powered by WikilocAleshores, com si el cel haguera estat tallat per una mà invisible, els núvols s'obren en una escletxa estreta i freda. Un raig de lluna, tan afilat com una navalla, trenca la foscor i, en colpejar les branques d’una carrasca gegantina, es dispersa en estelles pàl·lides sobre el terra. Entre arrels i pedres dansen fantasmes de llum: mans esveltes i ossudes que s’estenen cap a nosaltres amb dits ganxuts. Semblen les ungles aspres de la muntanya, cercant la calor que els humans deixem enrere com un rastre de fum. I, de cop, res. La lluna s'amaga de nou, ofesa, i les ombres inquietants es dissolen en la foscor. Però el fred roman, encastat als ossos com una mossegada. La carrasca, quieta altra vegada, s’alça com un temple pagà, respirant amb lentitud, com un animal ancestral que ho sap tot —que ho ha vist tot— i espera.La carrasca de la tia SofiaÉs una carrasca formidable, aquesta. Una bèstia vegetal, torturada i venerable, que encara devia ser gran quan el pare de la tia Sofia —el de Quatretondeta— comprà aquests bancals el 1920. Quants silencis haurà acumulat aquell tronc, ple de nusos i de ferides lluminoses? Quants secrets s’amagaran en la seua fusta, quants crits hauran quedat engolits entre el brancatge mut? Quins xiuxiuejos de fadrins i novençans s’hauran perdut entre les seues fulles? Un quart de segle, n’és a menester.Quatretondeta, en aquell temps, era un lloc aïllat, gairebé perdut en la immensitat de la muntanya. No tenia carretera, ni camins que permeteren el pas de carros ni tartanes; per arribar-hi calia caminar hores per sendes pedregoses o fer-ho en ruc, amb l'esforç de qui coneix la distància i el temps com a companys inseparables. Però, enmig d'aquesta quietud que semblava anacrònica, el poble experimentà un esclat d'audàcia: Matilde Pérez, la 'senyora vella', una dona de determinació irrompible, fou la primera alcaldessa del país. Va ser ella qui, amb la fermesa d'una voluntat irreductible, va impulsar la construcció de la carretera i la instal·lació de la llum elèctrica, aconseguint el que semblava un somni llunyà.Camí dels FraresPerò no n'és, aquesta carrasca, l'única que conserva la memòria d'aquesta terra. No fa gaire anys, un home vell ens va explicar la història de la tia Tere, que havent perdut el seu fill a la guerra, plantà un arbre a aquell camí, al camí de la font de l'Espinal. Els veïns que passaven per allà asseguraven que cada nit la veien seure per parlar-li. Diuen que de les seues llàgrimes una nit va néixer una flor blava, única, que mai més s'ha tornat a veure a la serra. Encara hui dia, en les nits de lluna plena, qui s’atura sota l’arbre afirma percebre, entre el vent, una veu suau que xiuxiueja: «no plores, mare». Què més dona si la història no fora certa? Seria, en...
