Montserrat, sense corda: Frares Encantats (II)
Fa uns mesos es va publicar un llibre amb el títol Montserrat, cims sense corda. Aquesta publicació ressenya les ascensions a un bon nombre de roques i agulles montserratines amb la particularitat que s'hi pot pujar sense corda, només caminant o amb grimpades fàcils.Des del primer moment vaig pensar que era una proposta molt interessant i em vaig plantejar fer totes les ascensions ressenyades en el llibre, aprofitant que la proximitat de Montserrat permet fer escapades curtes o matinals per anar completant les ascensions.Com que el llibre està estructurat per capítols que corresponen a les diverses regions del massís montserratí, vaig plantejar una sortida a cada regió intentant completar en cada sortida les ascensions d'una zona. Aixi vaig fer amb les dues primeres zones: Sant Pau Vell i Agulles.A finals de juny vaig fer una sortida matinal a la zona dels Frares Encantats. Vaig fer unes quantes ascensions però no vaig poder acabar-les totes perquè, a causa de la calor, m'havia proposat fer només una matinal i acabar aviat per evitar la calorada que en aquelles dates era molt intensa.Avui he tornat als Frares Encantats amb la intenció de completar les ascensions del capítol corresponent del llibre. He sortit molt aviat per aprofitar la fresca del matí i abans de dos quarts de nou ja estava al Pas del Príncep, on vaig acabar l'anterior visita a la zona, per iniciar una nova jornada de cims sense corda. Miranda del Pas del Príncep: des del Pas del Príncep he iniciat un flanquejament per unes cornises, passant per sota de l'Agulla Petita del Pas del Príncep i el Bitllot, fins arribar al peu d'una marcada canal arbrada per on he arribat en pocs minuts al cim de la Miranda. És un cim panoràmic des d'on tenim una bona visió de tota la zona dels Frares Encantats.Roca 161: he baixat la canal de la Miranda i he iniciat un flanquejament per la vessant oposada fins a una canal per on he pujat fins a la Roca 161. La canal és bastant desagradable perquè és terrosa, inestable i força dreta. La Cua del Bacallà: Seguint pel camí del Coll de Port, passada la gran paret de l'Agulla Gran del Pas del Príncep, he pujat per una ampla canal seguint un corriol fins a un coll entre el Bacallà i la Cua del Bacallà. Des d'allà he pujat fàcilment al cim, format per un allargat llom rocós.Les Cristobalites: He pujat fins al Coll de Port, on he iniciat la segona fase de l'activitat: la Travessia dels Frares Encantats. És un camí equipat amb trams de cordes fixes i una escala de ferro que recorre tota la part alta de la muntanya en aquesta regió montserratina. Seguint aquest camí, després de pujar l'escala i superar un tram de corda fixa, he arribat al peu de les Cristobalites. Es tracta de dues agulles bessones situades a sota mateix del Frare Gros. Des del mateix camí de la Travessia he pujat la primera amb una curta grimpada. Després he pujat la segona amb una grimpada un mica més difícil però també curta i sense complicacions. Com que la baixada sempre és més difícil, he aprofitat una instal·lació de ràpel sobre una savina amb una baga antiga per muntar un passamans amb el cordino i baixar amb més seguretat.Roca 182: aquesta ascensió no estava prevista però, buscant l'Agulla Fàcil, he acabat pujant aquest cim sense nom, pensant que era l'Agulla Fàcil. El GPS i l'observació de l'entorn m'han fet veure que aquesta no era l'agulla que buscava però ha estat una ascensió més.Agulla Fàcil: des del cim de la Roca 182 ja he vist, a sota mateix, el cim de l'Agulla Fàcil. He baixat fins al camí de la Travessia i una curta canal m'ha portat al cim d'aquesta agulla de nom tan descriptiu. La Mamelluda: la darrera ascensió ha estat també la més interessant. Seguint el camí de la Travessia, gairebé al final, he pujat per una curta canal fins al peu de l'estreta cresta que porta al cim de La Mamelluda. La ressenya del llibre ja advertia que aquesta cresta, tot i ser fàcil, és molt exposada, ja que té caiguda a banda i banda. He superat la cresta...
