Ha desaparegut la creu de l’Aneto
Ha desaparegut la creu de l’Aneto i tothom s’ha escandalitzat molt. Sempre passa igual: desapareix un tros de ferro d’una muntanya i sembla que haja caigut la civilització occidental. Hi ha declaracions, laments, indignació i eixa solemnitat automàtica que gasta tanta gent quan toca ofendre’s en grup. No dic que arrancar-la siga bé. No ho és. L’acte vandàlic és una cosa trista, primària, de poca categoria. Però l’escàndol general també té la seua gràcia. Sobretot perquè una part considerable dels que ara alcen la veu possiblement no han pujat mai a l’Aneto. Ni falta que fa. Però commou veure com pateixen per la puresa simbòlica d’un lloc que només coneixen per fotografia, titular o estampeta. La creu, pel que es veu, era intocable. La muntanya, en canvi, no importa tant. La muntanya pot omplir-se de gent, de deixalles, de soroll, de rastre, de solemnitat excursionista i de tota la ferralla sentimental que li vulguem penjar. Ara bé: toques el ferro i aleshores sí, sacrilegi.Hi vaig pujar fa un parell d’anys, quan la creu no hi era, perquè l’havien baixada a restaurar. El cim, per una vegada, quedava net, ras, sense aquella mania de rematar la pedra amb ferreteria. Bé, net del tot tampoc: encara hi restava la verge damunt del pedestal, i el conjunt feia una certa impressió d’aparador devot. Tanmateix, per davall d’aquella escenografia mínima, persistia l’essencial: roca, aire, neu i prou. És a dir: hi havia muntanya. I no passava res. L’Aneto no havia perdut cap grandesa, ni cap dignitat, ni cap misteri. Més aviat al contrari: respirava millor. A mi les muntanyes m’agraden així, sense res. Sense creus, sense bústies, sense plaques, sense homenatges, sense esta necessitat tan humana de clavar un objecte dalt d’un cim per deixar clar que hem passat per allí i, posats a fer, que Déu també. La roca ja està bé tota sola. El vent també. La neu, igualment. Però tenim este vici: arribem a un lloc bell, remot, mineral, i el primer impuls és decorar-lo.Després, quan algú lleva l’ornament, ens posem les mans al cap. No per la muntanya, és clar. Per l’objecte. Perquè confonem paisatge amb attrezzo, i silenci amb falta de símbols. I no. Un cim no necessita subtítols. L’Aneto, sense creu, continua sent l’Aneto. Potser fins i tot una mica més.
