Serrat voltor, creu de ferro i gallina pelada
Divendres vespre ens arrugem una mica amb el temps ja que no veiem clar acampar amb les nenes a la zona de la Cerdanya francesa si a la nit hi poden haver tempestes, així que canvi de plan i de zona. Marxem finalment dissabte tarda cap a la serra d'Ensija, on la Ilona i família han fet nit divendres per fer el Gallina Pelada al dissabte. Nosaltres arribem quan baixen i passem la resta de la tarda deixant les nenes jugar i fent el mandra. L'endemà ens llevem d'hora després d'una bona dormida i aparquem al barranc de les llobateres, per fer el Serrat Voltor, un cim que no hem fet mai ni sols ni amb les nenes, mentre en Pere, la Laura i la Ilona descansen d'ahir i pugen al parcours que hi ha a la zona, ja quedem que ens veurem a l'hora de dinar que tenim previst baixar.Comencem a caminar pel barranc, dic pel barranc perquè es puja literalment pel llit del rierol que hi ha al barranc (sec, en aquest entorn calcari). No és un camí gaire fresat, ja que hi ha força herba i algun tros poc marcat. No hi havia pujat mai, així que tampoc em puc queixar gaire si la gent no el fa servir, perquè jo el primer. En canvi no és pas tan dolent, fins i tot diria que l'he trobat més còmode que el tros del mig del camí normal al Gallina Pelada per Fonfreda. Anem pujant a bon ritme, les nenes ens fan bufar (no porten motxilla tampoc).Ens plantem al coll amb poc més d'una hora i girem a l'esquerra per fer el Serrat Voltor, cim que havia llegit que tenia una petita grimpadeta. Vigilant i amb compte, donant la mà, arribem tots quatre a dalt, just quan un grup de tres gira cua després de foto de cim. Una cara m'és familiar, així que xerraire com sóc comencem a parlar, i com que segueixo dubtant perquè han passat gairebé 20 anys, li demano d'on són, a veure si em dóna pistes, però miau, em diu Santpedor...però llavors ell comenta que la meva cara li és familiar i li dic oi tant Jaume! M'alegro molt de trobar-me'l aquí dalt, no hem coincidit durant molts anys però tinc molt bon record del Mont Perdut que vam fer el 2005! M'ha quedat pendent una bona xerrada, però ell té la canalla al coll que esperen, doncs han fet nit al refugi després de fer el Gallina Pelada...espero que no tardem 20 anys més a tornar-nos a trobar, tot i que seria bona senyal que els dos podem i seguim fent muntanya!Nosaltres fem un mos, portem una hora i mitja i tot i que des d'aquí la Gallina Pelada es veu molt lluny és d'hora. No hem passat gens de calor pujant pel barranc i aquí dalt passen de tant en tant qutre núvols que paren el sol (i sort que és sol que si fós acompanyat...). Com que tampoc hem anat mai a la Creu de Ferro decidim tirar fins allà i segons l'hora i les ganes de caminar de les nenes tirarem barranc avall o seguirem fins al Gallina Pelada, que fa dos anys els va quedar pendent per poc, la Nora acabava de fer 4 anys. Avui però és ella que ens fa suar i un cop dalt de la Creu de Ferro tenen clar de seguir. La Sira només li preocupen els núvols, però ja li dic que al matí no plourà pas, així que seguim de dret, tot passant pel refugi i sense donar-nos compte ja som dalt, malgrat que ara si que la boira ens tapa les vistes! Bebem, quatre fotos i avall! Passem pel refugi i seguim per aquests prats verds tan formidables, fins arribar als cartells. N'hi ha un que et torna al barranc de les llobateres i la Sira diu per allà. Cert és que així no baixarem per Fontfreda i tornarem al cotxe. Seguim doncs aquest camí que travessa uns prats ben frescos i ens tornem a ficar dins un barranc, que sort que no hi baixa l'aigua. Camí poc transitat, amb alguna ortiga i poc marcat, però que baixa directe fins a entroncar amb el barranc principal. Amb compte i paciència arribem a baix, després de 4h i 50 minuts, 12 km i +860 positius. La Gemma i jo estem cansadets, elles semblen dues roses! Anem cap a dinar, on Ilona i família ja passen al primer plat, nosaltres preparem un espaguettis amb ou ferrat i salsa tomàquet i en 15 minuts ja estem també entaulats. Quedarà pendent una sortida plegats i com déu mana,...
