Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (7)
És l'hora de la migdiada, en canvi és quan més gent s'hi veu pel carrer. Passa per davant de l'hotel guapo, i veu que té vigilància pagada a la porta. L'hotel funciona, van evacuar els darrers hostes, però romanen un parell de grups atrapats a la muntanya, no feien una gran ruta, però la gran nevada els enganxà i els obligà a restar durant unes setmanes en un mas, a la riba contrària de can Badià, on diuen que a l'hivern és més amable amb la serra. Aquests turistes són, com després li explicaran, l'esperança de què s'obrin aviat les comunicacions amb la resta del país i de què tot, en el possible, torni a la normalitat. A la plaça de l'església hi ha grups d'ancians xerrant acaronats pel sol. L'autobús no s'ha mogut, pel carreró baixen un parell de senyores carregades amb cistells plens de verdures. Més avall, vora el riu, es veuen nens jugant. Si acabés d'arribar al poble, diria que no passa res d'estrany, malgrat la gent que transita pels carrers semblin que vagin a la seua, a pinyó fitxo, com a preu fet. Ningú li diu res, ningú el mira. Una botiga té la persiana mig oberta, una altra continua tancada, però amb llum dintre.El viceconsolat ocupa una primera planta d'una casa gens ostentosa, propera a un parell de restaurants populars, també tancats i barrats. D'aquí estan, el Ventura no pot veure el restaurant del carrer paral·lel, cremat. A l'entrada hi figura una placa identificativa, la porta del carrer és oberta, la del vestíbul no. Palplantat davant del botó de l'intèrfon espera a què se li ocorri alguna cosa coherent a dir. En aquestes una persona penetra al vestíbul. És una noia jove de mirada franca que li demana si puja al viceconsolat. Ell es presenta el més correctament que li han ensenyat, la paraula clau sempre és Escalabornava. La noia es diu Clara, ho diu a l'intèrfon, tot seguit la porta s'obra. Pugen tots dos, la viceconsolessa actual fa totes les feines, fins i tot la de portera, els acull, els hi demana els abrics, i els convida a passar. El pis no és gran, la taula del menjador sembla ser també la de treball. Veu una altra taula més petita en una habitació, gairebé l'ocupa totalment. Hi ha gent al pis, a la cuina se sent xivarri i al menjador-despatx-sala d'estar, ja n'hi ha contat cinc.La noia amb la qui ha pujat és un àngel, se n'ha adonat tot just mirar-la als ulls. Des que són al pis no ha pogut deixar d'observar-la, és una d'aquelles persones que il·luminen per on avancen. La gent xerra, no sap de quina cosa, no és un ambient confiat, no és pas una festa; sinó estès tan atent a la noia ja s'hauria assabentat d'alguna cosa. La jove es perd per la cuina, llavors pot iniciar la seua recerca. Les cinc persones parlen molt i fort, sembla que no els importi dos rals el que foti el Ventura a la sala. La discussió pot pujar de volum, de fogositat, però és vinculada a un punt que mena a dos aspectes i d'aquests retorna al punt inicial. Fa estona que ho dóna per inútil, només espera que la Clara surti de la cuina, o millor, per què no atansar-s'hi ell? Robert Wyatt - "Yolanda"
