Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (25)
--Sí, és clar, me n'he adonat.--Espero que no et molesti.--No, per què ho hauria de fer? Som persones adultes, no crec que jo faci aquesta impressió, o sí?--No, el que espero que no et molesti, que no et dificulti o et faci ficar objecció a l'hora de prolongar la nit com ens vingui de gust. --Sorpresa inicial de la Roser. --Pensava que la velada ens ha posat ben fàcils les coses?--Sí, crec que sí, que seria potser el més natural, el que passa...--Si el dubte sóc jo, podem arribar a un acord.--No, no et confonguis, em sembles una persona força grata, no ets tu... és que, --L'alcaldessa, dona de verb precís, a la quietud de l'alcova, té veritables problemes per a confessar intimitats a la seua amiga. --Fa anys que vaig enviudar, i el dol va durar massa temps, no per mi, sinó per les circumstàncies. Vaig regressar al poble, aquí en un ambient reduït se'n va fer difícil refer la meua vida afectiva. Recordo a l'Enric i que em vaig fer alguna il·lusió amb ell, suposo que eren fantasies de viuda solitària, ell va acabar amb la que havia estat secretària meua, la que després va esdevenir la viceconsolessa assassinada, i jo em vaig quedar amb un pam de nassos. Després em vaig obligar a mi mateixa a tenir una relació amb un home, i ho provava quan viatjava a la capital o per vacances, però tot plegat va resultar poc gratificant, gens afortunat. Cada ocasió, en comptes de trobar complaença i satisfacció, es convertia en una decepció més. En fi que porto més de dos anys sense estar amb un home, ni amb una dona, ni res, de res, haig après a espavilar-me tota sola i vulguis o no, això acaba pesant.--Jo crec que és un llast massa pesat per dur-lo durant molt de temps.--Sí, estic d'acord amb tu, tan sols parlar-ne ja m'ajuda.--És una cosa que tu mateixa has de veure, si no ho tens clar... no passar res.--També em sap greu pel Ventura i per tu.--Per això no ho facis Roser, jo passo la nit tan tranquil·la aquí amb tu i tan contenta. Ara pot ser que a mitjanit faci una excursió al menjador o potser en somnis m'arronsa a tu i comença a omplir-te de petons. --La Roser riu, és el que buscava.-- La Manuela porta una camisa de dormir blanca, força curta i oberta d'escot. Li ha ofert a la convidada un peça per dormir, i ella s'ha decantat per un pijama, però sembla que només du ficada la part de dalt, perquè mentre parlen les cames de les dos s'han anant atansant i ara ja es comencen a fregar.La Manuela es mor de ganes, bessa els llavis a la seu amiga, suaument, la Roser no es retira. S'interna una miqueta més en la boca de la Roser, que rep gustosa la llengua de la seua companya. Que dolça!, pensa, no recordava que els petons de les dones fossin tan dolços. Es regalen una estona per elles, fins que la Manuela li xiuxiueja a cau d'orella:--Potser que anés a rescatar al Ventura, el pobre deu d'estar patint de valent tot sol al menjador.-- La Roser accepta encantada.S'obre la porta i la desesperança malaltissa del Ventura desapareix amb els primers mots de la Manuela: --... potser això no t'ho hauria de dir, hauria de sortir de tu, dos dones soletes en una nit tan freda i un homenot com una casa jagut a la paret del costat, on s'ha vist!-- La Manuela tanca la porta, tot just el Ventura penetra a la cambra, la Roser complaent l'esguarda sobre el llit obert. No és el primer cop que es veu en una d'aquestes, sap que la solució per acontentar les dones és la diversió i el riure. Així s'hi estan, jugant, gairebé a fet i amagar una bona estona, canviant-les de posició quan elles les creien assolides, maniobrant per les caldejades extensions del jaç, explorant tots els accessos.Raimundo Amador -"Ay qué gustito pa mis orejas"
