Via Mosquitos al Mallo Visera
Un mes després de la primera expedició als Mallos tornem a ser aquí. L’Albert i la Cristina se’n van a la Chopper del Pisón, i jo amb en Ricard anem cap a la Visera amb l’ intenció de barallar-nos amb la Mosquitos.La Visera ja és imponent quan la veus des de la distància però quan ets a peu de paret és quan et cauen els collons a terra. El desplom és brutal des dels primers metres, i va creixent amb l’alçada. De seguida ens posem darrera una altra cordada de catalans que afortunadament (per nosaltres) van a la Directa a La Visera que comparteix amb la Mosquitos el primer llarg i part del segon. Si de cas aquesta la deixarem per quan siguem grans... (em sembla que hi ha un llarg de 7a+). Com sempre en Ricard comença, encarant el primer dels 4 llargs de fissura. Són uns llargs espectaculars, ben equipats i per disfrutar, mantinguts entre el V i el V+, amb algun pas de 6a. “Cantos” d’escàndol i desplom continu, amb preses força llimades que molesten especialment pels peus, tot i que t’hi vas acostumant i gairebé deixes de notar-ho a mesura que vas guanyant metres. Progressem sense masses problemes, ens anem relaxant després del canguelo inicial, i fins i tot badem amb el que fan al voltant: Tenim la sort de compartir la paret amb forces cordades amb les que anem avançant alhora, i cau la baba en veure’ls pujar per la Zulu Demente, la Zuzen o La Directa; potser algun dia... Però a partir de la quarta reunió la cosa es complica. El 5è llarg és brutal, un flanqueig de 6a amb molt bona presa, desplom i on les assegurances no es toquen. Jo el disfruto molt de segon i sense adonar-me’n ja sóc a dalt del Trono al costat d’en Ricard, que diu que de primer ha arribat tremolant a la reunió. En el 6è llarg el festival segueix a l’alça. Els primers metres són exigents i desplomats, però amb molt bona presa. Els problemes arriben en el primer bombo. Típic de Riglos, hi arribo amb els braços com xoriços i sembla que es van oblidar de posar-hi els cantells. Al segon bombo ja no hi veig color... pas d’A1 des d’un friend i finalment l’assegurança de sobre queda xapada després de suar sang i llàgrimes. La següent tirada comença superant un altre sostret, una mica més fàcil que els anteriors però que tampoc és de regal. Un cop superat, tranquil·litat fins al cim. La via és lògica i boníssima, si no l’heu fet aneu-hi abans que sembli de marbre. Nosaltres ja anem pensant en nous projectes en aquest racó de cara a la primavera, conscients de que haurem de portar les piles ben carregades...Salut i fins a la pròxima!
