Riglos, Mallo Colorao, via Anorexia
11.04.22 Fa tot just dos anys que haviem d’haver vingut a Riglos per Setmana Santa i la pandèmia ens ho va impedir, i aquest cop sembla que és la meteorologia la que ens vol fer la guitza amb el pas d’una perturbació a la que li han posat nom i tot: Evelin. Per això sortim de Barcelona ben aviat i, quasi sense fer parades, ens plantem al petit poble de Riglos arraulit sota uns impressionants monòlits conglomeràtics, anomenats mallos, adossats al vessant sud de l’extrem més occidental de la serra de Loarre i que són un paradís per als escaladors de gran nivell. Els Mallos de Riglos des del miradorDesprés de fer un dinar ràpid sortim vestits “de romans”, tal i com correspon per Setmana Santa, per aprofitar el sol de la tarda. Anem cap a llevant tot seguint els senyals del GR-1 en direcció a los Mallos Pequeños on hi ha vies prou curtes però que assoleixen més alçada topogràfica que les llargues vies dels famosos Mallos de Riglos. Tenim la intenció de pujar al Mallo Colorao, que és el més occidental de los Mallos Pequeños, per la via Anorexiaoberta al vessant sud per J. Oliván l’any 1993 i que és una de les vies “assequibles” pel meu nivell. El Mallo Colorao amb el recorregut de la via AnorexiaRessenya de la viaA uns 400 metres deixem el GR i prenem el camí de la Vuelta a los Mallos (o Camino del Cielo) marcat amb dues ratlles blaves, i que comença a enfilar-se entre el punxegut Mallo Chichín (a llevant) i el Mallo Colorao (a ponent) i que aquí de “colorao” no té res. Pujant entre els mallos Colorao (esquerra) i ChichínMentre pugem, en Pau m’explica un xic les peculiaritats d’aquest conglomerat format per grans blocs fortament units per un ciment roig o gris, segons si el mur desploma o no. En aquest cas el vessant que escalarem és gris i això significa que, per fortuna, no desploma. Pel camí ens acostem al Mallo ColoraoEn un punt on hi ha un cartell, deixem el camí de la Vuelta a los Mallos i prenem un corriol a l’esquerra que en pocs minuts ens porta a peu de via. El cel està una mica enterenyinat i s’ha girat un vent força molest. Malgrat tot en Pau comença a enfilar-se per la gris i bonyeguda placa plena de petites balmetes vermelloses. Primers metres de la via AnorexiaProgressant per la bonyeguda placaAssegurant des del peu de la viaProp de la primera reunióDes del peu de la via veig com el company supera, una darrera l’altra, totes les balmetes que es troba en aquesta llarga primera tirada. I quan em toca a mi, al principi em costa una mica acostumar-me a l’aspecte de la roca, amb aquests còdols tan grossos i tan sortits que sembla que m’hagin de caure tots al damunt i per això només m’agafo a petites preses i foradets. I les “petites balmetes” resulta que són panxes prou considerables que només puc superar fent A0, però que són la llar de l’almesquí (Narcissus assoanus). AlmesquíLa primera reunióEl camí de la Vuelta a los Mallos des de la reunióAixí arribo a la primera reunió situada sobre una còmoda lleixa des d’on veiem com els companys Ester i Ventu, que estan fent la Vuelta a los Mallos, observen des del camí els nostres progressos. Aquí li comento a en Pau les meves reserves sobre la qualitat de la roca, i em confessa que a l’inici de la via a ell li passava igual, però que no pateixi perquè és una roca molt ferma. Un altre tema que em preocupa és el vent, però en Pau, inassequible al desànim, inicia la segona tirada que té una llargada i dificultat similar a la primera però amb panxetes menys pronunciades. Inici del segon llargAssegurant des de la primera reunióDes de la reunió observo com el fort vent aixeca la bossa de magnesi del company i escampa el seu contingut com un núvol de pols blanca. I quan em toca a mi, en aquesta segona tirada em refio més dels còdols grossos, però no puc evitar fer alguns passos d’A0. Els cops de vent, que augmenten amb l’alçada, a voltes m’arriben a desequilibrar. Recuperant el segon llargLa segona reunióArribant a...
