Espolón Adamelo + via Normal al Mallo Pison a Riglos
La primera vegada que varem anar a Riglos, només havíem vist els Mallos en fotos i reportatges. No erem conscients del que ens arribaría a atraure, ni de la grandesa, ni de la verticalitat de les seves parets. Varem arribar de nit, i només es vèia la part de la base fins a mitja alçada, iluminada per uns llums que des del poble els hi dona un to vermellós. A la nit, sembla que aquelles parets ben bé abocades al poble no s'hagin d'acabar mai. De dia la cosa canvia, si de nit ens van impresionar, de dia casi que ens ho fem a sobre... Des d'aquell moment que ens vam dir que havíem de pujar a cadascún d'aquells Mallos, per la via que fós ( a partir d'aquell primer dia ja vam veure que més aviat per la que poguéssim...), i mica a mica, visita a visita, ens anem viciant a aquesta escalada tant peculiar de la zona, física de collons, amb aquells bombets que es fan infernals, i amb aquells bolos de vegades polits i romos que et foten posar el cap a mil. L'escalada per nosaltres és com una droga, s'apodera de tu i l'adrenalina que ens genera fa que de tant en tant en necessitem una descàrrega. Doncs aquí a Riglos, tot això es multiplica, i només d'aturar-nos al revolt de l'entrada del poble a contemplar aquestes muntanyotes, ja se'ns posa aquell tremolor a dins al pit que apareix a peu de vies i que tant ens agrada. Al Pison ens hi varem posar la primera vegada per la Chooper, i un cop acabada, la intenció era empalmar-la amb la Chooperior i fer cim. Ens les prometíem felices. La ressenya posava equipada i grau obligat crec que V+/6a. Flipa nen... hi vam cagar vinagre!!!! La via, de collons, tibant com mai a cada tram, però l'últim llarg de 6b de la Chooper ens va posar a lloc, i trampejant-lo com vam poder vam arribar destroçats a la R. Allà vam veure que no és plan pujar d'aquesta manera, anant de xapa a xapa i al límit a cada pas, i que allò dels graus obligats aquí ho posen en el seu idioma. Vam baixar, i el cim del Pison va quedar allà a sobre nostre a tres llargs del nostre cap. Aquest cop faríem les coses diferent. Ho intentaríem per l'Espolon Adamelo, una gran clàssica i potser la més assequible en quan a dificultat que ens acosta al coll on comença la Normal al Pison. La via està més que ressenyada a molts llocs per lo que poca cosa més se'n pot dir.Varem conèixer una parella de Valladolid i Sòria que també fèien la via i vam anar compartint reunions i ràpels de descens molt agradablement. S'ha de dir que en aquell esperó hi ha diferents vies que passen força properes, i que es poden fer diferents reunions, ja que entre unes i altres de vegades no hi ha ni un metre de distància, i totes elles ben còmodes. Nosaltres vam començar per la que en principi és l'entrada original, i puja ben bé per l'esperó. Les reunions de la via estan equipades amb parabolts i xapes grogues amb argolla. Les assegurances allarguen, tot i que estan als passos amb més dificultat. Nosaltres portàvem un grapat variat de friends, i en varem posar algun. Al lloro amb el grau que li posen a les famoses panxes de la via. Amb una baga de pedàl es poden passar prou bé tot i que hi ha una tibada de collons, i un cop amb peus a dalt són d'aquelles de sense retorn.Passada la panxa del quart llarg ( si no n'empalmem cap ), l'esperó perd verticalitat, i la roca s'ha de controlar una mica més tot i que amb la mala ganya que fot no se'ns hi ha trencat res. Els llargs per sobre d'aquest i fins arribar al coll no és que siguin bonics, però és el que hi ha. Un cop al coll,...
