Gorra Frígia, via Fernando Lajarín
19.06.18 Semblava que, just a les portes de l’estiu, el temps començava a millorar i la calor es faria evident, per això en Pau em proposa d’anar a la Gorra Frígia a fer la via Ana Maria Correia, una bella línia orientada al nord.La cara nord de la Gorra Frígia des de la carenaPerò quan arribem al capdamunt de la carena un vent fort i fred ens fueteja la cara i la moral... un altre dia de vent no, si us plau! Llavors en Pau em pregunta si he fet mai la Fernando Lajarín, una via clàssica de 145 m repartits en cinc llargs i oberta a la cara oest per Manel Pedro l’any 1990, immediatament a l’esquerra de la via Pere Navalón. Com que la resposta és negativa, cap allà que anem perquè pensem que hi estarem més arrecerats.Ressenya de la via Fernando LajarínUn cop al peu de la via, en Pau m’ofereix la possibilitat de fer cordada autèntica ja que, excepte la primera tirada, la resta tenen un grau “assequible”. Així que ell comença la via tot forçant en lliure el primer llarg, qualificat de 6a, en placa molt vertical i de roca molt polida en la que només troba l’inconvenient que, de vegades, alguns mosquetons nous no li entren a les xapes antigues.Superant en lliure la placa del primer llargJo, veient els esforços que ha hagut de fer el company per a superar aquest primer llarg en lliure, ja ni provo de fer A0... penjo els estreps i pujo més lleugera que un quatre, i només al final puc deixar-los de banda i arribar amb certa dignitat a la primera reunió.Arribant a la primera reunióAra, tal i com havíem acordat, em toca a mi fer de cap de corda, ja que totes les ressenyes coincideixen a qualificar el segon llarg de “divertit”... i allà que vaig, tot flanquejant cap a la dreta, i després en diagonal ascendent també a la dreta, tot cercant les millors preses i els parabolts, que són molts i molt agraïts. Així avanço, lenta i concentrada, a través del mar de còdols sempre pensant, però, que ara no tinc la seguretat de la corda pel davant... i, què caram, escalar és això!Inici del segon llargAssegurant des de la primera reunióProgressant per la “divertida” placaDes de la segona reunió estant, situada en una còmoda repiseta, i mentre asseguro al company, m’adono que, lluny de la protecció del bosc, el vent comença a bufar fresquet i la roba que duc no em sobra gens ni mica i, a més, trobo a faltar el “buff” al coll.Arribant a la segona reunióAssegurant des de la segona reunióTal i com fan les autèntiques cordades, el següent llarg li toca al Pau, qui avança sense dificultat cap a la tercera reunió situada just sota el bosquet penjat que hi ha damunt el laxe esperó pel qual acabem de pujar.Inici del tercer llargArribant a la tercera reunióLa tercera reunióEl següent llarg és de tràmit, ja que cal muntar la reunió al capdamunt de l’esperó, enmig del bosquet penjat i en teoria em tocava a mi... però en Pau em reserva la darrera tirada, tot dient-me que m’agradarà. Pel camí entre la tercera i la quarta reunió cal anar en compte de no tirar pedres i, a més, el vent cada cop bufa més fort i quasi tinc fred. A mig recorregut em trobo un petit matoll de paroníquia (Paronychia kapela) amb les seves curioses flors que semblen de paper.ParoníquiaA la quarta reunió estem un xic més protegits del vent gràcies al petit bosquet penjat, però a mi se’m glaça la sang veient la placa de sortida de la reunió... per aquí he de pujar? En Pau m’indica “posa el peu aquí i la mà allà”... i vinga, amunt! I la veritat és que em sembla més fàcil del que m’imaginava i en Pau em diu que això és normal...Avançant per la placa del darrer llargMunto la darrera reunió just sota el cim de la Gorra Frígia amb el suport d’un parabolt perdut i el tronc d’un arbust, encara que molt després m'adono que just a la meva esquerra tinc una reunió amb dos parabolts ben formosos... com és que no els he vist? En Pau m’assegura que això també és normal. Curiosament dalt al cim fa una bona temperatura i per això ens trobem amb un noi...
