**** Slastic, (100m, 6a) i Casiquiare (75m, 6a), Morral de Pena-Roja, Tivissa
Dimecres, 31 de gener de 2024Tarragona ho tenim com a patrimoni de l'esportiva, però el cert és que té parets d'escalades selectes i aventureres. És qüestió de curiositat i ganes d'apretar, perquè la fama de guerrera precedeix al Morral de la Pena-roja. Per aquesta primera visita venim amb el mode clàssic activat i tan sols ens cal una primera ullada a la Slastic per saber que l'escalada serà estimulant. Encertem de ple.Traçat forjat a cop d'intuïció i tossuderia, els oberturistes van saber trobar la línia tot i l'habilitat de la paret en no donar pistes. És bona, molt bona, més del que esperàvem, el que no m'imaginava, però és aquesta roca, calcari eixut, compacte fins la desesperació i amb un tacte excepcional. Gris sòlid de cantells roms i alguna regleta salvadora que ens fa ballar com mai. Quan aconsegueixes baixar polsacions en surts meravellats per la bellesa i elegància dels passos.Familiaritzats ja amb la tècnica que no és altra que un extra d’adherència i cap fred encarem la Casiquiare. Navegar es converteix en imposició. Traçat sota secret de sumari que tan sols es revela quan la placa ho domina tot, perspectiva i verticalitat. Quin viatge, et deixa sense respiració de tan contenir-la, incert fins que et confies a una lògica que només sorgeix quan arrisques el pas.Caràcter minimalista el d'aquesta escalada que no fa cap mena de concessió a convencions de grau o equipament. Podeu oblidar-vos de la força, aquí la tècnica ho és tot. Intensitat continguda en una línia de format breu i rodó. El capvespre ens atrapa al cim del Morral i ara que ja fa estona que les boires han fugit, descobrim el tresor d'una llum que només pot ser patrimoni del sud.Notes d’interès vertical: el Morral de Pena-Roja és una escola on perseveren itineraris de marcat caràcter clàssic amb un barem propi de grau i equipament. L’escalada resulta tècnica i obligada, equipada en lo mínim a les plaques i tan sols quan no hi ha opcions a protegir i l’exposició es dispara. Aquí les vies no busquen agradar, sinó destacar de forma natural la puresa i elegància d’aquest calcari excepcional que ens brinda línies úniques.La paret despunta com un bastió sobre la vall, però les vies amb prou feines sobrepassen el centenar de metres. Brevetat, però que es pot compensar fàcilment combinant-ne un parell, en el nostre cas, Slastic i Casiquiare.- Slastic (ressenya Luichy), imprescindible per copsar en una sola via la bellesa, instint i rebel·lia que impera en aquestes clàssiques vuitanteres. De les primeres de la paret, oberta el febrer de 1987 per A. Ballart i J.E. Castellnou, és una via bastant semi-equipada o poc equipada, les dues versions són vàlides. Als llargs trobem material divers (bolts, pitons i algun pont de roca) generalment col·locats a les plaques o als punts claus, ja sigui per protegir o indicar camí. Reunions equipades amb bolts i rapelables.De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2), tascons petits opcionals. Les opcions per protegir les plaques són pràcticament nul·les, però als diedres del segon i tercer llarg farem anar els flotants. Al primer llarg, una petita bavaresa i alguna que altra fissura bona donen una alegria al poder col·locar peces. Grau correcte, però exigent, per tècnic i psicològic (6a obligadíssim). Compromís mig/alt, resulta fàcil baixar-se de la via, però les plaques obliguen i els pitons del tercer llarg afegeixen picant.Traçat que fa pensar, una línia subtil que s’ha de voler veure, però que desplega intensitat i enginy a mida que sumem metres (foto blog TivissaRocks). El mur del primer llarg és magnífic, una lliçó de navegació en placa i tècnica depurada. Tram final obligat (6a) i amb caiguda a repisa. No fem la primera reunió que trobem, sinó que continuem flanquejat cap a l’esquerra per una placa senzilla fins una segona reunió. Fantàstica segona tirada, variada, atlètica i resolta amb intuïció i elegància màxima. Inici del tercer llarg delicat, un diedre tècnic a...
