Montserrat, cims sense corda: Ecos (V)
Gran jornada montserratina per la Regió dels Ecos. Com saben els nostres seguidor, fa uns mesos es va publicar un llibre amb el títol: Montserrat, cims sense corda. Aquest llibre proposa l'ascensió a un bon grapat de roques i agulles de Montserrat, unes 160, amb la condició que l'ascensió es pugui fer sense corda.Quan vaig comprar el llibre vaig veure que la proposta era molt interessant i aviat vaig començar a resseguir els itineraris proposats pujant una a una les roques i agulles ressenyades en el llibre. Vaig completar les zones de Sant Pau Vell, Agulles i Frares Encantats, encara que en aquesta darrera regió vaig haver de fer dues sortides perquè no podia completar totes les ascensions en un sol dia.Els Ecos és la regió més llunyana, salvatge i solitària de Montserrat. Està lluny de tot arreu i els seus camins són difícils i emboscats. En el capítol dels Ecos hi ha 45 ascensions proposades, de manera que calia dedicar unes quantes sortides per fer-les totes.En quatre jornades anteriors vaig recórrer una bona part dels Ecos, des de les fàcils roques properes a la Vinya Nova fins als cims més alts dels Ecos, amb pasos equipats com la Cadena dels Ecos i la Canal dels Micos. Avui he completat el recorregut pels Ecos, en una llarga jornada pujant les setze darreres roques de la zona. Ha estat, com les anteriors etapes, un recorregut complicat, per camins i canals, recorrent alguns dels racons més solitaris de Montserrat.He sortit de Can Maçana iniciant el recorregut pel camí del Coll de Guirló i la Cadireta fins arribar al Coll de Port. Allà mateix, al costat del coll, hi ha la primera de les agulles, la Roca del Coll de Port, una ascensió molt fàcil, que es fa caminant, però que ofereix un gran panorama, especialment sobre les parets nord dels Frares Encantats. He tornat al Coll de Port i he seguit pel camí de la Travessia de Montserrat fins al Coll del Miracle. Allà he pujat una petita roca anomenada Roca del Coll del Miracle, poc prominent. Seguint endavant, he deixat el camí de la Travessia, senyalitzat com a PR, per agafar el Camí dels Ecos, també anomenat Camí del Pas de l'Esfinx. Antigament, aquest camí tenia alguns trams equipats però actualment no queda cap rastre dels antics equipaments, encara que el seu recorregut no és difícil.Aviat he deixat el camí per pujar en direcció a la Roca d'en Guillot. Una canal m'ha portat fins al peu del mur final, que cal superar amb uns passos de segon grau. És una fàcil grimpada però una mica arriscada perquè té una important caiguda. Hi ha un parabolt per assegurar el pas, de manera que he tret el cordino i m'he autoassegurat per fer la curta grimpada sense perill. De baixada, he fet un curt ràpel amb el sistema Dülfer, que no requereix cap més material que la corda.Al costat de la Roca d'en Guillot hi ha tres roques fàcils, les Veïnes de la Roca d'en Guillot, que he pujat en pocs minuts, tornant després al camí, seguint-lo fins la Pas de l'Esfinx, un coll al costat de la Miranda dels Aurons.Després de pujar el Guardià de l'Esfinx, un bony sense cap dificultat, m'he acostat a L'Esfinx, el cim més característic del recorregut d'avui. És una ascensió fàcil i, a més, té una corda fixa que facilita molt l'ascensió. Des del cim hi ha un gran panorama, especialment sobre les roques i agulles que havia de pujar, que des d'aquí he identificat clarament.He tornat al Pas de l'Esfinx, iniciant el recorregut de les diverses roques situades a la carena principal de Montserrat, des d'aquest punt fins a l'Agulla Lluis Estasen. Una rere l'altra, he anat pujat les agulles: La Roca de la Cantonada, la Roca dels Enamorats, la Roca del Salt de la Nina, la Roca de l'Alba i la Roca TIM. Totes són ascensions fàcils per l'aresta sud però la darrera roca té un curt pas catalogat de tercer grau. Hi ha molt bones preses, de manera que he superat el pas sense problemes. De baixada he muntat un passamans en un parabolt amb anella situat just a sobre del pas clau.He tornat a baixar al camí, iniciant...
