Sant Miquel de Vilaclara i unes tisores de podar
Feia un airet de ponent glaçat que empenyia a entrar ràpidament a la cafeteria en sortir del cotxe. Igualada devia estar ben tapada. Semblava que la boira s'hagués instal·lat a poca distància del túnel del Bruc i enviava un alè fred i humit. Però no era molt densa i permetia confiar que amb l'escalforeta del sol anés pujant.Haviem quedat de trobar-nos amb els companys que anaven a l'altre cotxe a la benzinera del Bruc, la que és just a l'entrada del túnel venint de Barcelona. És l'hora d'esmorzar per molta gent. I a la cafeteria es notava en l'espera de l'entrepà demanat tot i el no parar del personal de la barra, que "pencaven" d'allò més.L'estació de servei, que es diu "el Bruc" i la Cafeteria Queralt annexa, ocupa un gran espai on els camions s'aturen amb molta comoditat. Hi ha uns grans aparcaments tant per turismes com per camions i m'agrada. Vé a ser com una àrea de servei de les autopistes, però amb una personalitat que s'acosta més a l'antic hostal. En certa manera, em sembla un hostal "aggiornato" on s'aturen camioners en comptes de traginers i tota mena de personal que ja no semblen els venedors de betes i fils que magistralment va descriure Josep Pla.Més avall, vull dir més al sud de la carretera, hi ha les restes de Sant Miquel de Vilaclara, un llogarret abandonat que tal vegada, penso, morís per culpa de la fil·loxera. Però això m'ho sembla a mi, no té cap base històrica. Era l'objectiu principal de l'excursió.Finalment em vaig cruspir un entrepà de botifarra blanca notable per la qualitat i de mida adequada per a resistir fins l'hora de dinar, amb una cervesa que no va ser "Moritz" perquè, lamentablement, no en tenien, mentre conversavem animadament.El cafè no estava malament, però no va ser res de l'altre món, per bé que es podia esperar quelcom de millor atesa la gran quantitat de cafès que en aquella hora ja devíen haver fet les màquines, i ja se sap que amb una cafetera ben mantinguda, com més cafès es fan més bons surten. Ara bé, cal apreciar la personalitat del sobret de sucre -i dels escuradents- que porta la publicitat de la benzinera, amb un dibuixet naïf ben simpàtic. El sobret, dels allargats d'onze centímetres, amb els dos extrems termosoldats, conté el doble de sucre que jo haig de menester. L'envàs dels escuradentsLlàstima que, amb el fred que feia, no hi hagués una terrassa protegida per a poder fer el cigarret amb el cafè.Vaja, però tot plegat, un acceptable preludi cantabile de l'excursió.Els boscos son molt bonics, el camí còmode, a pleret del Cargols, i la tranquilitat d'aquells espais absoluta. Vet aquí que no ens vam trobar ni una sola persona en tota l'excursió. Una passejada de luxe.Notable el torrent de Roques Blanques que vam voltar en el nostre recorregut. Tanmateix no se sent un sol ocell, com ens fa constatar l'Ernest, quan la boira ja s'ha aixecat i un blau intens i optimista pren el seu lloc.La boira s'ha enretirat cap a ponent i unes restes juguen encara a mitja alçada a amagar la regió d'Agulles.Sant Miquel de Vilaclara és un d'aquells llocs on, encara que sigui a contracor, cal acceptar que no tot patrimoni es pot conservar. Caldria que el país fos molt ric, i a més, que tingués una ferma voluntat de fer-ho.I encara, és un d'aquells llocs abocats a la desparició que donen la sensació d'anar-se enfonsant, d'anar-se enterrant a les arrels de la vegetació que els envolta. Així les parets nues, de tàpia, de can Guixar, la meitat de les pedres grosses i ben treballades de la dovella de la porta que ja s'han després i resten just allà on van caure.Una mica més enllà, les restes de cal Maceter, totes envoltades de vegetació apareixen com una altre testimoni del que fou i ja no és.Però l'absis de Sant Miquel llueix encara, vist des del camí, un aspecte que fa pensar, abans d'arribar-hi, en una construcció d'empeus. S'albiren les seves arquacions llombardes i les lesenes, però en arribar-hi es constata que, lamentablement, és tot el que queda.Tot el que en queda amb el...
