A la Serra de Prades l'aigua sóna...
A mitjans d'Abril, amb l'esclat definitiu de la primavera, ens vam encaminar cap a les Muntanyes de Prades, vàrem deixar el cotxe al poble d'Arbolí i agafant un Pr (antic camí de ferradura) ens vam atançar a les proximitats del despoblat de Gallicant, sempre en animada conversació sobre feines i futurs incerts, i en comptes de seguir fins al poble vam agafar un corriol a mà dreta que en una franca pujada ens va deixar just al cim del Puig de Gallicant (1010 m.), un cim amb escasses vistes ja que està practicament envoltat de bosc.Vam seguir el corriolet cap a l'altre banda i ens vam trobar en un camp a petar de flors i un container amb el logotip de Danone que feia el fet de improvisat refugi, coses rares que hi ha per aquestes muntanyes, aquella jornada no sería la única...Encarant la direcció per una pista ens vam apropar, ara si, al despoblat de Gallicant, encabit al capdamunt d'una altarosa cinglera amb unes vistes de Siurana envejables.Sempre aquests indrets perduts i abandonats fan que pensar, arriben, d'alguna manera, a l'ànima de qui observa les restes, pedres esmicolades, fustes corcades i ferros retorçats..., no són només restes, són vivències, passions, records, esforços, d'una gent que va viure i morir, i tot queda impregnat, inevitablement, a les runes.Desprès de menjar quelcom i gaudir del paisatge vam prosseguir entomant un corriol que pel mig del bosc baixava fins arribar als Gorgs de la Febró, un seguit de cascades i tolls d'aigua cristalina (i freda) que fan d'aquest engorjat creat pel pas del temps, un espectacle de la natura, i això enmig d'una Serra Pre-litoral Mediterrània, millor que es quedi més o menys en l'anonimat, que tothom de l'Area Metropolitana de Barcelona vagi cap al nord!!!..., si si, això es un secarral... :-)Després de caminar una bona estona escoltats per cingleres altives, gorgs preciosos i saltant a banda i banda del riu, vam arribar al Molí de l'Esquirol, abandonat (com no) i amb la gegant roda de pedra esberlada al mig del camí, un dels meus avis era el fill dels "Molineros" del poble (per allà les terres de Teruel), era un lloc semblant a aquest.Continuant per camí ja ben fresat ens vam topar amb el Mas d'en Candi, aquest no semblava abandonat, o si més no, no es trobava enrunat i encara servia a l'home d'alguna manera, pasturava un bon tros de cavall tranquilament a l'ombra d'un arbre.Tot seguit ens vam trobar amb la segona cosa estranya de la jornada, un remolc amb una barca habitable a sobre (placa solar inclosa) i amb un enigmàtic missatge, AGUA QUE SUENA i un telf. corresponent a un tal Amador, si, heu llegit bé, no estic boig, o potser si, però no vaig ser l'únic que ho va veure, hi ha més a més, hi han fotos...Vam seguir el nostre caminar, tot pensant en la extraordinària troballa i després de passar el riu per una passarel·la de fusta ens vam trobar amb la resolució de l'enigma, la que suposem que era la casa del tal Amador, era com entrar al món de Tom Bombadil, un punt i apart, un monestir zen, amb jardins, amaques, sofas chillout,taules, cadires i una casa oberta a qui passes, amb una biblioteca sencera, més sofàs i una teulada també orgànica, amb terra, herba i floretes creixent, tot molt pulcre i senzill, juro que ens vam sentir extranyament traquils, assosegats...sense raó aparent, només caminant per l'indret....ah! i la casa també incloïa un lavabo orgànic, amb el seu hortet al costat ben cuidat i adobat...OOOMMMMMM!!! Vaig estar a un tris de posar-me a fer ioga..., ens va costar sortir de l'encisador indret, de bon grat ens haguéssim quedat, i en Tom Bombadil? Ni rastre...Vam seguir, iluminats, en rosta pujada fins arribar al capdamunt de la cinglera tot seguint el Grau del Vincabrer i seguint les indicacions cap a Arbolí vam arribar a l'Ermita de Sant Pau, i tot seguint un corriolet de baixada definitiva cap al poble, on ens vam pendre unes birres en un bar super cool de Escaladors i unes crepes en el parc infantil, ja ben abrigats, havíem començat amb bon sol i calor, però els núvols i el fred...
