Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (17)
--Ara t'ho explico, potser n'hauràs sentit a parlar, o potser no, són tantes les coses que corren per la xarxa, ara hi ha lloc per a tothom!, jo ben bé que ho sé. La cosa és la mar de senzilla: tu ets casat, no?, doncs no t'agradaria compartir a la teua dona?, això sí, sempre virtualment. Que em dius si t'obren la perspectiva de penjar imatges de la teua dona, sempre amb la seua aprovació, en una pàgina de total confiança, per a què altres persones les puguin veure? --Aquest cop el paio espera una resposta que no es produeix. --Doncs a partir d'aquest anunciat tan simple, es desplega un negoci extraordinari. Vam començar ara fa quinze mesos i ha estat un no parar. Tenim milers de clients i cada dia es fan nous contractes.--Clients, qui són els clients, els que ensenyen la dona?--No, al contrari: els que les volen veure, de mullers en plantilla no arribem a les tres-centes, l'important són els fans. És un sistema un xic complicat, jo no hi estic del tot ficat, vull dir que no tothom paga lo mateix, n'hi ha diferents nivells, llavors cadascú escull les seues tarifes i aquestes donen dret a un tipus de relació amb les senyores. Per suposat que són elles les que decideixen fins a quin grau de confiança volen arribar, tampoc cobren lo mateix per un nivell baix, amb fotos gairebé familiars que els nivells més pujadetes de to, tu ja m'entens. --Les cases de barrets són llocs, on a més a més de tancar-se negocis, es fan confidències a desconeguts, on es certifica la seguretat que la complicitat atorga, confiant en no tornar-se a veure mai més. --Fixa't, aquesta és la noia en qüestió. --El senyor ha estret una fotografia de la seua cartera i se l'ensenya. --Tu pagaries per veure-hi més? No, no et confonguis, estic fent conya. Ella no és dins del negoci, aquesta és la meua futura, és guapa, no, a tu que et sembla? A mi em sembla que sí, però jo la conec de tota la vida i ja no sé què pensar, recordo que no m'agradava massa, sinó ja me l'hagués fet de jove, o potser no me la vaig fer perquè era massa complicada, que també. Ara que a hores d'ara tampoc importa massa, n'hi ha dones que milloren amb l'edat.--I la gent paga de veritat, paga per no tenir res?--Res?, no!, tenen una relació amb una dona que admiren, ho saben tot d'elles, alguns fins i tot més que els seus marits. Els hi dediquen les fotos, els fan pensar que només són per ells, s'escriuen, parlen amb elles, i en els nivells més avançats les veuen mentre parlen, d'això tu en diries res?, jo crec que no. Que em dius dels psicòlegs?, no els hi paga la gent?, i no està pas provada la seua eficàcia terapèutica. Jo els hi dono resultats. Ara ja ho sé, aquests negocis duren lo que duren, alguns moren pel seu propi èxit, si no de seguida sorgeixen còpies, competència, ja se sap. Lo que importa és quedar-se amb el cervell, ara que en aquest cas no sé pas si donarà per a més, de moment no es dóna compte ni de la caducitat de l'empresa, i això és perillós.--Nega el futur?--Qui, ell?, no, només no sap que són productes autodestructius, es fagociten una vegada adults. Llavors abans que explotin es venen a qualsevol preu, no s'ha de ser cobdiciós, els diners ja són al sac, i cap a una altra cosa, ara que si et va força bé: no cal que treballis mai més. --El Recader encara conserva a la mà la fotografia de la futura, se la torna, però abans de desar-la li repeteix la pregunta: --És guapa, no? --Espera la resposta, esperaria el que convingués per la resposta del Recader d'Escalabornava.--Ja ho crec, ets un home afortunat.--No és una cria, té la seua edat, com jo que collons! --Tanca la cartera i se la introdueix a l'americana sensiblement satisfet.--Al cap de poc una senyoreta entra a la saleta. S'asseu davant dels clients tota somrient, se la veu amb millor predisposició que les anteriors. La noia se'ls mira de fit a fit. No triga massa: l'home de negocis demana al Recader si no li sabria greu que passes ell primer, sap que no li toca, però... El Recader no hi posa cap inconvenient. Tot seguit abandona el...
