Per la serra de l'Arca
7.11.18 Per a la “sortida dels dimecres” d’aquest mes de novembre, hem pujat a la serra de l’Arca, mola situada al nord del poble d’Aiguafreda, entre les rieres de l’Avencó i de Martinet i al límit de les comarques del Vallès Oriental i Osona. Des d’aquest altiplà es tenen bones vistes de la plana de Vic, i dels cingles que la tanquen per l’oest, així com també del Matagalls i del pla de la Calma, d’on sobresurt el Tagamanent, cim que fou l’objectiu de la sortida de l’octubre de l’any passat.El Tagamament des del camí de pujada a la serra de l’ArcaDesprés de baixar del tren a l’estació de Sant Martí de Centelles, ens dirigim a creuar el riu Congost, molt ufanós per les darreres i abundants pluges, per sobre l’antic pont d’Abella i per sota el modern pont de la C-17. Així entrem a Aiguafreda, on cerquem el carrer d’Avencó, pel qual anem uns metres en direcció a llevant fins que a mà dreta trobem la baixada a la passarel·la sobre la riera de l’Avencó. Nosaltres, però, anem a l’esquerra per unes escales tot seguint les marques del GR 2 en direcció al Brull, senyals que no deixarem en tota la pujada.Anem pel carrer de Barcelona seguint les marques de l’esmentat GR fins que aquestes giren a la dreta i deixen l’asfalt per prendre una pista de terra que s’endinsa al bosc entre els xalets d’una urbanització, on un d’ells exhibeix un bonic molí de vent dels que s’utilitzen per extreure aigua dels pous.Molí de vent que decora el mur d’un xaletSeguim les estaques de fusta del GR 2En una corba prenem un tallant de la pista pel qual anem guanyant alçada per sobre el curs de la riera de l’Avencó, que s’obre pas a la nostra dreta, tot passant a frec d’una cabana de pedra seca. Malgrat el bon sol que fa, a la pujada no ens treiem pas la roba d’abric, car fa encara força fresqueta.Cabana de pedra seca enmig del boscQuan sortim de nou a la pista, el bosc s’esclareix una mica i ens deixa veure el paisatge que ens envolta, on hi destaca el cim del Tagamanent, coronat per la silueta de la torre de l’església de Santa Maria. Així arribem a l’alçada de Can Serra de l’Arca, un mas restaurat que ja s’esmenta al s. XIII i per tant està considerat com un dels més antics del municipi.Seguim pujant cap a la serra de l’ArcaContinuem pujant tot fent llaçades per la pista fins que a l’entrada d’un camp de conreu la deixem per un corriol que torna a endinsar-se a l’espès bosc. Aquest corriol acaba desembocant a la pista carenera que recorre l’altiplà de la serra de l’Arca i que seguim en direcció a llevant en suau pujada, tot gaudint de les escadusseres vistes que, de tant en tant, el bosc ens deixa veure de la plana de Vic i del Pirineu ja ben nevat.Vistes de Centelles i els cingles on s'aixeca el PuigsagordiAixí anem fins que trobem, a mà esquerra, l’objectiu de la nostra sortida d’avui: el dolmen de la serra de l’Arca. Aquest sepulcre megalític, anomenat com en altres indrets arcaen el llenguatge popular i que ha donat nom a la serra, data de finals del Neolític i està format pel clàssic conjunt de lloses verticals que suporten una gran llosa horitzontal, com si d’una taula es tractés.El dolmen de la serra de l'ArcaEl grup reunit al voltant del dolmenArribats en aquest punt, en Jaume se’n recorda, d’una altra excursió, d’haver vist més dòlmens pels voltants i per això, com tenim temps, ens dediquem una estona a anar a la “recerca de l’arca perduda”, però tot és en debades... no aconseguim trobar més dòlmens i per això iniciem el retorn pel mateix camí d’anada, seguint els senyals del GR ara en direcció a Aiguafreda. Per la pista de baixada ara gaudim de les vistes cap al Matagalls i al Tagamanent.Sant Cebrià de la Móra amb el Matagalls al fonsObservant el TagamanentDeixem el GR i prenem el PR-C 200Així anem fins que, en una pronunciada corba de la pista, deixem el GR per prendre un viarany marcat amb senyals del PR-C 200, en direcció a Aiguafreda de Dalt, i així variem un xic...
