Clot de Vilamala, via Camí dels Alamalivons
11.01.19 En el nostre afany per fugir del fred que pela en aquests primers dies de l’any nou, ens fixem en un indret amagat de l’Alt Solsonès que té molt bona premsa: el Clot de Vilamala, un paisatge “montserratí” als peus del massís del Port del Comte. Estem indecisos entre dues vies, Camí dels Alamalivons i Arantxa al país dels sons trobats, molt properes entre sí, de similars característiques, dificultat i orientació. El vessant est del Clot de Vilamala amb el recorregut deles vies Arantxa... (esquerra) i Camí dels AlamalivonsRessenya de les dues viesPer arribar al Clot de Vilamala, ens dirigim des de Solsona al Port del Comte pel coll de Jou. Passat el Km 21 de la carretera LV-4241, i en una corba molt pronunciada, deixem el cotxe aparcat en un eixamplament de la carretera, des del qual tenim una enlairada perspectiva del Clot de Vilamala, a més d’una bona vista de la Roca de Canalda i de la silueta de Montserrat retallant-se contra l’horitzó sud.El Clot de Vilamala des de l’aparcamentMontserrat es perfila a migjornEn principi ens decidim per la via Camí dels Alamalivons, que és la que té l’aproximació més curta, encara que no sabem ben bé quina cosa són els “alamalivons”. Aquesta via, oberta l’any 2009, té dues parts ben diferenciades, de dos llargs cadascuna, separades per una extensa feixa tombada per la qual s’ha d’anar caminant i grimpant; això fa que dels 210 m de recorregut total de la via, només 150 siguin d’escalada, i aquesta discontinuïtat alguns la consideren una llàstima, però hi anem de totes maneres.Ens endinsem al Clot de VilamalaGràcies a la gran quantitat de ressenyes, fotos i explicacions de tota mena existents a la xarxa, fetes per les cordades que ens han precedit, quasi no ens equivoquem a l’hora de trobar el camí d’accés al peu de la via. Així sortim del pàrquing per una pista en suau descens. Després d’uns metres, la pista baixa fort i fa una pronunciada corba per tal d’enfilar el llom de la Serra Llarga. Al final de la baixada hem d’abandonar la pista per un desdibuixat sender que surt a mà dreta i que està senyalitzat amb fites, marques verdes i blanques (corresponents a un sender local) i també amb marques grogues.Espantem un ramat de cabresDesprés de passar sobre la capçalera d’un torrent, enfilem el llom de l’anomenada Serra Curta, però abans d’arribar-hi trobem un ramat de valentes cabres (o d’alamalivons?). Anem per sobre la carena de la citada serra, en direcció sud i en suau baixada mentre veiem, de lluny, un ramat d’isards (o d’alamalivons?) que fugen esperitats muntanya avall... Des d’aquesta carena podem veure el vessant est del Clot de Vilamala, on s’obre la canal per on hem de pujar i una bona part del recorregut de la nostra via.El vessant est del Clot de Vilamala per on puja la viaEn aquest punt hem d’estar atents perquè el sender fa un gir brusc, deixa la carena i baixa fort cap al fons del barranc on, després de creuar els llits d’un parell de torrents i de revoltar un esperó rocós, ens endinsem a la canal per un corriol i haurem de remuntar-la uns metres per trobar el peu de la via. Quan hi arribem, la placa de la primera tirada encara està a l’ombra, però el sol, que aviat fa acte de presència, promet una jornada amb bona temperatura.Inici de la viaDesprés de preparar-nos, en Pau comença la via tot enfilant-se per una placa de glaçat conglomerat que es va redreçant, tot dibuixant una lleugera diagonal a la dreta per tal d’evitar una profunda coma per on es despenja una cascada quan plou.El tram més vertical de la primera tiradaDes del peu de la via m’envolta un silenci ensordidor, només trencat pel vol d’algún insecte i pel buf del company en retirar l’excés de magnesi de la punta dels dits, i es veu que la roca no és massa bona perquè em plouen pedretes. Quan em toca pujar, constato aquest fet quan m’agafo a un còdol... i em quedo amb ell a la mà! Així a “trancas y barrancas” arribo a la primera reunió...
