Escalada al aladaglar 2 º part: entre parets i vies llargues
Si una cosa hem aprés amb tants anys de voltar és que "les fotos enganyen". Si, és una frase que molt sovint ens diem . Ens havia passat d'anar a alguns llocs i, uf! res a veure amb el que havíem vist en fotos o el que ens havien dit. Quins desenganys! Ja fa uns anyets que hem aprés filtrar i desxifrar informació, imatges i mirar-ho to amb uns altres ulls. En foto tot pot semblar molt més impressionant, alt, gran,,, del que és. I això ens ha passat passa amb l'Adalagar i les seves vies llargues. Les fotos han quedat molt xules (modèstia a part) però les vies llargues no ens va deixar impressionats i no eren tan bones com ens les esperàvem . La roca és consistent en general però els equipaments una mica estranys, plaques poc agradables, i graduacions collades (donava la sensació que havien estat graduades una mica pim-pam …). Normalment no parlo de graus, que encadenem o no, que fem.. Però haig de dir que el Quim es va endur uns quants 7cs a vista en els zones d’esportiva i fent tapia tampoc no es queda curt. Doncs vam fer alguns llargs que va treure “xispes”, i jo, per on va passar ell, no hauria jo passat ni de conya. Plaques rares, passos guarros i amb les xapes bastant lluny. I parlo de 6c i 7a no de alta dificultat. Crec que és un aspecte important a saber ja que ens van semblar vies obligades i collades. Penso que el grau ens ajuda a orientar-nos per decidir on ens podem posar on no. Però aquí vam flipar molt amb la graduació en aquestes tapies, que està bastant “desajustada”. El lloc és terriblement bonic , les vies no. I no ho dic per les dificultat sinó en general les línies que vam escalar no ens van semblar maques. El que vam fer,va ser escalar vies a diferents valls i així cada vegada anàvem a parar uns paisatges diferents. També vam fer més esportiva de la que ens pensàvem ja que el repertori de vies llargues es va reduir bastant, ja que després d’haver fet les que vam fer, no vam trobar cap més ascenció que ens motivés. A més a més la parella del càmping tot i ser molt amables, eren més aviat esportius i a vegades les seves recomanacions sobre les vies llargues deixaven una mica a desitjar. Un apunt interessat: totes les vies que vam fer les vam rapelar. No eren gaire llargues i per tant no hi havia gaires ràpels. Per això a casi totes hi vam anar amb una corda i amb un nou “gadget”: el “Escaper” de Beal. Un sistema per rapelar, recuperable, autoblocant que permet montar el rapel amb una corda simple. Un molt bon invent. Anar amb una corda t'ajuda a anar més lleuger i més ràpid. El primer cop fa respecte penjar-s’ hi i però és totalment segur i es recupera amb facilitat. Crec que pot ser una mica delicat en terreny molt agegut ja que al recuparar-lo es pot encastar. Però a nosatlres en tots els ràpels que el vam utilitzar va anar molt bé. Primer pla de l'Escaper , ens va semblar molt pràctic I un cop fet aquests aclariment aquí teniu per on ens vam enfilar: Parmakaya “Via Orient” 7b max 280m (2880m) La imatge d’aquesta agulla és la que ens va obrir la gana per visitar l’Adaglar. Així que va ser la primera paret llarga que vam escalar. Una preciosa torre que no et cansaries mai de mirar, a la vall de Emli un indret molt solitari i inhòspit. L’aproximació és bastant evident però llarga 1h 45’. I l’inici de la via éstà indicat amb un cordino vermell. La via ,doncs bé, vam flipar bastant, la paret es veu preciosa i ho és. Però la linia és rara, plaques rares, algun lllarg expo i graus bastant collats. No vam baixar...
