Recordant el Camí d'en Barberà
Ja fa més de cinquanta dies que estic confinada, tot comptant les jornades que resten per la meva particular “desescalada”... la maniobra més perillosa. Darrerament em passa que, quan acluco els ulls, sempre sóc al mateix lloc: la llarga entrada al recinte del monestir de Montserrat, allà on es posen les paradetes del mató... però resulta que no hi són; de fet no hi ha ningú... és com si el temps s’hagués aturat.En silenci avanço entre el grandiós absis de la basílica i la daurada boira de la vacarissana en direcció a les Escales del Pobres. Enfront, retallant-se contra el cel, Gorres i Magdalenes em contemplen immutables... estic embogint? Aquest cop, però, és diferent perquè porto el material d’escalada i no estic sola: m’acompanya en Pau a qui li pregunto, on anem? Somriu i diu... «sorpresa!».Remuntem l’ombrívol torrent de Santa Maria fins a la mateixa porta de l’ermita-refugi de Sant Benet. Del darrera de l’edifici prenem un corriol que puja per una canal ben vigilada per l’alterosa agulla de la Prenyada.Arribem a la porta de l’ermita-refugi de Sant BenetCanal d’ascens sota la PrenyadaDesprés de deixar a mà dreta el peu de la clàssica via Gómez-Xalmet, continuem l’ascens per la canal fins travessar el collet que separa la Prenyada de la Roca d’en Barberà, on hi ha l’inici de la via GEDE. Poc més enllà, a la base d’un mur inundat de sol, en Pau s’atura i em diu que ja hem arribat.Aleshores m’explica els seus plans: en principi farem un tram del Camí d’en Barberà, concretament el tram central que puja al cim de la Prenyada. En realitat, però, aquesta via és un llarg recorregut que va enllaçant monòlits, entre els quals destaquen l’agulla de Marcus Kramer, la Roca d’en Barberà i la Prenyada, i que finalitza al cim de l’Elefant (o Roca de Sant Salvador) punt culminant de la regió de Sant Benet. També m’explica que va ser oberta per Fernando Dalmases i Marcel Millet l’any 2000, i que està dedicada a l’insigne escalador, i amant de Montserrat, Josep Barberà i Suqué, que va morir aquell mateix any. Recorregut de la via Camí d’en BarberàInici del primer llargFetes les presentacions, acte seguit en Pau comença a enfilar-se per la contundent placa del primer llarg, tot decantant-se lleugerament a la dreta i sota l’atenta mirada d’una cabra salvatge que no li treu l’ull de sobre. Quan em toca a mi, aquest primer llarg ja em sembla prou dificil, però va resultar que no era res comparat amb allò que m’esperava.Recuperant el primer llargLa primera reunióEn el segon llarg en Pau surt en diagonal ascendent a la dreta, però aviat gira la roca i el perdo de vista; i quan em toca a mi... en girar la roca em trobo a l’inici d’un llarguíssim i obligat flanqueig de petitíssimes preses per als peus i les mans. A cada xapa aprofito per descansar i calmar els nervis... ufff. Així, mig tremolant, arribo a la segona reunió des d’on ja s’albira la gran i característica panxa de la Prenyada.Arribant a la segona reunióLa segona reunióEn el tercer llarg, igual que l’anterior, en Pau surt de la reunió en diagonal ascendent a la dreta, gira una roca, i deixo de veure’l. Quan em toca a mi, en girar la roca em trobo al peu d’una placa vermellosa i directament sota el gran desplom que fa la panxa de la Prenyada... Quina impressió!A la placa del tercer llargArribant a la tercera reunióDes de la tercera reunió, a l’ombra del desplom, en Pau surt a la dreta i, tot seguit, rodeja la roca i desapareix... un altre cop em quedo sola i en silenci. Quan em toca pujar, després de superar el primer tram de placa de la quarta tirada, arribo a un arbret on es troba la tercera reunió de la via Gómez-Xalmet i on en Pau ha llaçat una baga. Des d’aquest arbret, l’ánima em cau a terra quan veig la continuació de la via: un fort ressalt de pujada a la panxa i després un llarguíssim flanqueig, i tot això sense cap anclatge a la vista... Si caic, el pèndol serà històric! Del darrera, però, m’arriba una veu que em...
